Ja no hi és . Ha marxat. Per sempre. Adolescent com era no sé si puc mirar ara amb els meus ulls els molts llocs i espais que me la recorden . Anna. Puc ara mateix sentir aquesta buidor gran dins meu i seguir sentint la seva absència ? No hi és i no hi será mai més.
Les moltes llàgrimes que he vessat no la tornaran amb mi ... el dolor m'obliga a perdre la noció del que faig aquí mateix..
Miro jo la fotografia del pare d'Anna i sento el miratge de la seva mirada perduda , absent. Sento això perquè penso ara mateix en la proximitat entre el fotògraf , Otto Frank i la meva mirada com espectador. Hi ha diferència notable : qui mira en el buit no mira , tan sols penetra amb la seva mirada una habitació buida ... qui mira a aquell que observa reté tècnicament el gest que acompanya la seva (altre) mirada i qui ara en un jo comparteix mirades de complicitat entre l'absència del que no hi és dels qui no son i dels qui he perdut per sempre...
Preguntat si hi ha mirada de comiat ?
No hay comentarios:
Publicar un comentario