En este documento escenificado se habla de las ideas de Friedrich Nietzsche y su "volatinero" , o sea, un funambulista . La figura del equilibrista atraviesa la vida y se sitúa en la voluntad de realizarse como superhombre (Übermensch) pasando por las tres transformaciones del hombre : el camello (hombre domesticado , sometido, verdadero zombie ) , el león (hombre rebelde) de rebelarse , de cambiar, de transformarse , de sentirse insatisfecho con lo que uno es , y por último la transformación en el niño (hombre nuevo radical ) como ser lúdico, emancipado con las cosas, una nueva identidad como ser humano.
Como antiplatónico , como la verdad situada en el mundo de las ideas, este autor lucha contra el dualismo de todas las clasificaciones. No hay esa identificación con lo ambiguo .
Encontraré el camino o lo haré . Seguro que todos nuestros prejuicios proceden de nuestros intestinos.La carne y el cuerpo de forma sedentaria y fofa podríamos decir que acaba siendo el autentico pecado contra la mente.
La mente lucha entonces contra la carne ... Como en una ruptura resulta difícil entomar la razón porque el único vínculo que se rompe hace sufrir . En ese sentido nos aisla ..pero en su lugar con ese dolor nos nace un "ala".
En ese estado de empeoramiento , de constricción, de cerramiento, de ostracismo la soledad nos trae consigo la libertad; puesto que no hay nada que decir , no existe obstáculo alguno para uno mismo.
Nuestra nueva ala nacida ahora nos permite encontrar el camino o construirlo , hacerlo ,tal como Séneca nos señala. Rousseau decía que había que reaprender a amarse , que los seres humanos hemos de amar desde el instinto como hecho natural pero nunca nos hemos de preferir. Eso es precisamente lo que nos permitirá abandonar nuestras máscaras y expulsar de nuestros corazones nuestras pasiones inútiles.
Esa lucha entre lo verdadero y lo aparente nos permite decir que hay que trabajar lo justo, caminar largos ratos todos los días y no dejarnos atrapar por el juego social .Ideas que sostenía Thoreau para vivir .
Vivir es mirarse en el estanque y poder observar el otro lado sin que el agua esté agitada , frente al espejo límpio del lago. Hacernos es respirar del ego ilusorio (exterior) ..por eso el conocimiento nos ayuda a limpiar ese espejo , calmando la mente.
Darrerament penso que comentar o entendre un text de filosofia o psicologia o sociologia o política o ... és com fer l'amor. L'amor és difícil d'entendre , de captar tot el seu sentit, de poder conèixer del tot el que et diu i el que entén . Per això comentar un text és fer l'amor de tal manera que costa, és complicat arribar a l'altre (el text) de forma plena , conscient del tot que vols donar el mateix de tu mateix però alhora l'altre no t'acaba d'arribar del tot . Resulta finalment una llluita per aconseguir que tu i el text entrin en comunió, en una mena de fusió cos a cos, ànima a ànima, ment a ment, epitelis a epitelis, carícies a carícies, abraçades a abraçades. Per això requereix temps, paciència, distància , comprensió, aproximació , observació, plaer, felicitat, pau, tranquil·litat, serenor, coratge ..
Tot compte al teu favor i a la vegada mai arribes del tot a copsar el veritable sentit de l'autor, perquè precisament l'altre -el text i el seu autor- no es deixen estimar doncs són massa propis , massa poc interpretables , massa poc oberts sinó a ells mateixos .
L'amor doncs és aquest desconegut a qui un s'atansa un dia i demana per seure al seu costa una estona i en la conversa va trobant que parla un altre llengua, en el contacte de la pell el troba fred i distant, en les paraules que l'hi arriben els sons sonen estranys, el gust fins i tot el troba amarg a vegades ... per això estimar és un art, una tècnica , més enllà d'una feina , més enllà d'un espai i temps ... el text hi és però tu no hi arribes del tot ...aquesta és la màgia i a la vegada la tragedia....
Hi ha una societat que obliga a la submissió indiscutiblement i genera un poder dominador patriarcal que anorrea les dones. La pel·lícula Lady Macbeth precisament sembla defensar aquesta idea . Les imatges d'una Irlanda obscura i purista , d'arrels clarament religioses sembla menystenir el paper de les dones.
La protagonista es obligada a ser un simple objecte de decoració. L'element misogin dels homes de la casa - marit i sogre- condueix a aquesta necessitat de decoració de les habitacions interiors de la llar amb la preséncia de la lady. No cal que surti fora del jardí , lady Macbeth es troba en una presó inerior i exterior com una esclava . Aquí poc a poc la mirada vers ella resulta tendre , amable, com a víctima de la seva situació.
La història avança com si es tractés d'un disseny traçat per despertar de l'avorriment d'ella instal·lada al sofà deixant passar el temps i les hores . El temps no compta , ni tampoc compta la pròpia vida perquè no hi és per ella.
Aquesta vida anodina i reiterativa sembla que té una oportunitat de despertar quan ella compadida per el maltractament de la seva minyona , per una colla d'homes massovers de la finca , desideix actuar. "Deixeu en pau a la noia , i gireu-vos..".
Aquí comença el conflicte entre la passió i la raó, entre el deure com a muller i el desig com a dona. Lady Macbeth queda atrapada per el massover primari i jove a qui ella acaba sotmetent a les seves ordres i capricis .
La història condueix a no deixar novament que l'atrapin les obediències i normes cegues i estrictes d'una familia que no la deixa viure. Sembla que la vida que ella vol i desitja estigui renyida amb la que com a dona casada ha de portar. El jove amant que escalfa el llit cada dia ofereix el deliri i la passió goluda d'un cos bell com a dona que sembla mereixel .
Per això el personatge avança construint-se en un perfecte botxi dels seus maltractadors. En això recorda altres referents com la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier amb una Nicole Kidmann també utilitzada i maltractada per tot el poble i vexada fins al límit.
La protagonista també es converteix en una dona amoral , que patológicament planeja com conservar la seva felicitat per sobre de tot. Fins i tot la seva crueltat transpassa els límits de la innocència dels més febles. Aquí el personatge clarament acaba convertint-se en el de la pel·lícula que abans esmentavem , un superhome nietzscheà que actua més en:llà del bé i del mal i sotmet a la seva única justicia la consideració de l'acte originat.
Finalment la història deixa que la justicia convertida en botxí penetri en una escenografia inspirada en les pintures de Hammersöi gèlida i asèptica per una mirada llunyana amb la que surt l'espectadora de la sala.
Comentar un text no és fàcil avui però tampoc vol dir que sigui impossible. Si que potser convenen una sèrie de consells previs per adquirir una bona comprensió i per expressar bé les idees.
La lectura del text convé que sigui atenta i tants cops com sigui necessari. Cal saber rellegir un cop i altre el text tot cercant les paraules o conceptes que desconeixem. Sovint ens trobem en un glossari pobre que impedeix comprendre en la seva totalitat el text .
En filosofia els conceptes que de forma principal senyalen el text indiquen ja l'estructura o l'esquelet de les idees. Cal saber arribar a la tesi principal que es defensa o s'argumenta en el text. Per això resulta recomanable subratllar els conceptes i una vegada entès poder de forma oral indicar o senyalar el què ens diu l'autor.
Les tècniques per arribar a un bon resum doncs en un primer moment poden ser : el subratllat , l'esquema de les idees. Per això fixar-nos en la construcció de l'estructura , amb els enllaços , pot dibuixar el tipus de text que tenim al davant : expositiu, argumentatiu , descriptiu ...
Un cop això caldrà elaborar el resum , que ha de ser breu, amb les paraules pròpies i sense repetir el text ni afegir-hi res . Per això cal indicar qui és l'autor del text i a continuació relacionar les idees que hem trobat del text.
En aquest moment demanem que de la paraula concreta , del text literal siguem capaços de situar-nos en el text conceptual , en les idees generals que el text vol defensar. Això pròpiament és comprendre i expressar les idees del text i resoldre el comentari.
Seguidament aleshores situar-nos en el context de l`'autor i la seva època ens pot facilitar una aproximació i interpretació del text millor . En aquest sentit cal doncs ajudar-nos del propi text i les seves idees per relacionar el que hem llegit amb el que coneixem de l'autor . Per això cal estar atents i atentes per saber establir aquesta relació final entre idees i pensament de l'autor , tot indicant com l'autor interpretaria el text des del seu pensament. En aquest comentari si que cal explicar-se bé sobre què ens vol explicar l'autor del text.
Finalment per saber comentar un text es requereix pràctica, temps, exercitar un cop i altre el pensament , el raonament.
De totes maneres hi ha models que poden servir per acabar d'entendre i també cal deixar-se ajudar.
He vist que la professora L.Pineda ofereix classes particulars on line , i podria ser un bon sistema des de casa per preparar-se millor.
No és la primera pel·lícula que es fa sobre jesuites i la seva evangelització del cristianisme. "La misión" també plantejava aquesta idea. En aquella situació l'evangeli era portat a América Llatina entre els pobles autòctons . Però en aquella situació els pares jesuites lluitaven fins i tot amb l'espasa per promoure la fe en alguna situació. La colonització era entesa como una adoctrinament del cristianisme als pobles fins i tot qüestionant la possibilitat de tenir o no ànima .
A "Silencio" Scorsese ens situa el tema al segle XVII quan l'ordre jesuita defensa amb la contrareforma els valors religiosos d'un catolicisme salvador i universal. La illa del Japó veu com arriba aquesta nova religió per imposar-se al seu tradicional budisme. El distints pobles pescadors sotmesos a un feudalisme ferotge pensen que la promesa del paradís és la forma de fugir i salvar-se de la situació de penuria que pateixen. Sota la idea del cristianisme dels primers temps recuperen a las catacumbes dins una situació proscrita una fe sorprenent fins i tot identificable amb el martiri dels primers cristians en temps de Neró a Roma.
La figura del pare enviat des d'Europa un fidel seguidor de la fe de Jesús , un home de principis ferms sembla que és precisament posada en interrogant. L'apostasia ha impregnat els pares valents que han vist com la vida té un preu. Els nombrosos càstigs i tortures que els hi són infringits fan cedir a tot fins i tot a la fe.
Un cop la noticia arriba al superior de l'ordre dos joves deixebles , acòlits del pare Ferreira , aquests decideixen anar a trobar la resposta. ¿què mou la fe en Déu? L'experiència del llibre de Job a l'Antic Testament sembla apareixer en la pel·lícula . L'existència de Déu i la malaltia, el dolor, la mort cerquen resposta en la fe en aquest cristianisme defensor dels valors de la creu. Jesús , en el Nou Testament es representa en els testimonis com una veu en off que interroga a l'espectador : Déu ajuda , ajuda , ajuda.. Però la resposta és el silenci. Un silenci on Job no troba més que la pròpia fe per respondre. El film avança i el dilema entre el xoc entre religions es produeix com el xoc entre civilitzacions i cultures. "Si el sol ja és el que ens il·lumina perquè necessitem d'una fe diferent a aquesta ? ". El tema avui és el debat més que mai , la religió i la seva tolerància obliga a repensar aquest silenci i aquesta resposta. La necessitat de trobar un camí davant el món actualiza aquesta idea present en tota la pel·lícula. El Jesús de la creu pateix però rep el silenci del seu pare a les paraules del seu fill " Pare per què m'has abandonat " .... Al Gólgota la muntanya del silenci , a Getsemaní només hi ha una experiència irrepetible , del Déu que precisament calla davant un home que demana resposta i que vol instrumentalitzar la fe en ell per salvar-se. Déu no és un instrument al servei de la religió. El budisme precisament planteja una no religió , una mirada diferent de compartir el món des de el dolor i el patiment. Scorsese , ofereix una resposta als dos missioners jesuites ... lliurar la vida pels altres com fa un d'ells i apostatar per salvar-se de la mort ..covençut que no hi ha més que el silenci de Déu que ens obliga a decidir per nosaltres mateixos , únicament.
