Lady Macbeth

a

Hi ha una societat que obliga a la submissió indiscutiblement i genera un poder dominador patriarcal que anorrea les dones. La pel·lícula Lady Macbeth precisament sembla defensar aquesta idea . Les imatges d'una Irlanda obscura i purista , d'arrels clarament religioses sembla menystenir el paper de les dones.

La protagonista es obligada a ser un simple objecte de decoració. L'element misogin  dels homes de la casa - marit i sogre- condueix a aquesta necessitat de  decoració de les habitacions interiors de la llar amb la preséncia de la lady. No cal que surti fora del jardí , lady Macbeth es troba en una presó inerior i exterior com una esclava . Aquí poc a poc la mirada vers ella resulta tendre , amable, com a víctima de la seva situació. 

La història avança com si es tractés d'un disseny traçat per despertar de l'avorriment d'ella instal·lada al sofà deixant passar el temps i les hores . El temps no compta , ni tampoc compta la pròpia vida perquè no hi és per ella. 

Aquesta vida anodina i reiterativa sembla que té una oportunitat de despertar quan ella compadida per el maltractament de la seva minyona , per una colla d'homes massovers de la finca , desideix actuar. "Deixeu en pau a la noia , i gireu-vos..". 

Aquí comença el conflicte entre la passió i la raó, entre el deure com a muller i el desig com a dona. Lady Macbeth queda atrapada per el massover primari i jove a qui ella acaba sotmetent a les seves ordres i capricis . 

La història condueix a no deixar novament que l'atrapin les obediències i normes cegues i estrictes d'una familia que no la deixa viure. Sembla que la vida que ella vol i desitja estigui renyida amb la que com a dona casada ha de portar. El jove amant que escalfa el llit cada dia ofereix el deliri i la passió goluda d'un cos bell com a dona que sembla mereixel . 

Per això el personatge avança construint-se en un perfecte botxi dels seus maltractadors. En això recorda altres referents com la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier amb una Nicole Kidmann també utilitzada i maltractada per tot el poble i vexada fins al límit. 

La protagonista també es converteix en una dona amoral , que patológicament planeja com conservar la seva felicitat per sobre de tot. Fins i tot la seva crueltat transpassa els límits de la innocència dels més febles. Aquí el personatge clarament acaba convertint-se en el de la pel·lícula que abans esmentavem , un superhome nietzscheà que actua més en:llà del bé i del mal i sotmet a la seva única justicia la consideració de l'acte originat.

Finalment la història deixa que la justicia convertida en botxí penetri en una escenografia inspirada en les pintures de Hammersöi  gèlida i asèptica per una mirada llunyana amb la que surt l'espectadora de la sala.