Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia
sense les ferides que al cor ha deixat .
J. Alcover .
Elegies
Salom ,el gat es va arraulir apretadament al seu costat , damunt del llit , com cada nit d'ençà que vivien sols en aquell apartament desbordat de llibres -que ell no havia d'acabar de llegir mai , com havia fet cada nit en aquell altre temps que anava desdibuixant-se imperceptiblement en la seva memòria- potser ja ni ell mateix gat ho recordava , quan havien estat tres , i , igual que li passava a ell nit rera nit , s'havia desconcertat en percebre l'absència que els feia companyia , especialment quan es barallaven a fosques amb l'insomni . El gat era una de les poques penyores que conservava d'ella : el gat i molts dels llibres que estaven a punt de fer-lo fora de casa (llibres a les prestatgeries que entapissaven totes les parets de l'habitacle , llibres damunt de la taula de l'estudi-menjador , llibres sobre els radiadors de la calefacció i apilats per terra, llibres en caixes de cartró amuntegades i a l'altell , llibres en un armari sobrer de la minúscula cuina i en una prestatgeria improvisada a la desesperada al lavabo, llibres damunt del llit d'on eren foragitats i escampats per terra quan l'hora amenaçava enganyosament amb una son que no acabava mai de convertir-se en ,mort reparadora i alguns compactes, no gaires , perquè seguia essent incapaç d'escoltar serenament la música que els havia agradat a tots dos , com de veure les fotografies que mostraven uns instants que ara li semblaven d'ensomni . Els llibres li agradava tenir-los a prop -tot i que en qüestió de literatura poques vegades havien coincidit per una mena de superstició intel·lectual , d'esperança , d'encomanar-se passivament de la saviesa d'aquells , més que no pas de llegir-los algun dia.
No suportava viure sol , però havia triat viure amb la sola companyia del gat Salom -gat heretat , feréstega penyora amb moments de remembrada tendresa d'un passat en què viure semblava tota una altra cosa -, perquè malgrat que ella , abans de morir-se i dexar-lo definitivament , li havia fet prometre que no se'n quedaria , de sol, no païa la idea de compartir la vida amb ningú altre: era possible començar de nou amb algú que no en sabia res d'ell ? ; com fer-li avinent , només amb paraules , tot allò que l'havia fet tal com era ? ; no seria com conviure amb un estrany , reduït aquest a testimoni de la seva soledat ? Se sentia incapaç de fer-ne l'esforç . Aquesta era una de les comptades infidelitats que s'havia permés mai i que , de vegades , li remordia la consciència com si es tractés d'un perjuri del liberat .
Va deixar la cas on havien viscut junts , perquè no podia pagar-ne la hipoteca ni el preu dels records que li feien la trabanqueta cada dues passes i va dubtar molt -com era habitual en ell - abans de decidir-se a canviar de ciutat, però finalment , potser per primer cop a la vida, va ser capaç de plantar cara a tot i es va allunyar de la familia , dels amics, dels llocs quotidians ; va demanar un canvi de destinació a la feina , es va llogar un petit apartament propo del seu nou institut , i es va endur les angoixes , els records i la soledat forçosament escollida a un racó de món lleugerament diferent , en el qual , sense ser-ne conscient , va anar reproduint bocins de món en què havia après a sentir-se ell mateix; per seguir essent l'home bondadós i introvertit que havia estat , només una mica més desesperançat , força més cansat i amb un tirànic sentiment de total indefensió.
La decisió que més li havia costat de prendre havia estat la de no endur-se el piano - aquell piano en què tant havia somniat fins aconseguir que ella compadida del seu desig , l'hi regalès , un dia qualsevol , després d'haver estalviat més rere més part del sou, com si fos Nadal i acabés de tocar-li la grossa de la loteria que no comprava mai -, però la realitat , amb les seves dimensions reduïdes , el va fer aterrar dolorosament del seu núvol privat i va acabar deixant la guarda i custódia de l'instrument al més artista dels seus incomptables germans quasidesconeguts, en el benentés que , quan ell aconseguís un habitacle més espaiós , el recuperaria.Per si de cas- l'optimisme no s'havia compata mai entre les seves qualitats-, es va comprar un petit piano electrònic , que li acompanyava l'enyor en tardes plujoses i dies festius.
Aquella nit, el gat Salom - batejat alhora per ella en homenatge al solitari ventríloc de Lavinia , home trist i sense somnis, com la majoria dels homes profundament conscients (pensava ella) -, que ja tenia uns quants anys - encara que ell no volia esbrinar-ne l'edat exacta , potser perquè no sabia ben bé els anys que pot viure un gat, tenia un son mogut, segurament com a conseqüència de la trencadissa que havia ocasionat la tarda passada , més per malaptesa que per dolanteria -l'ànim ja no li donava per a gaire - i del forcós esbronc que el seu amo adoptiu havia hagut de clavar-li , cor que vols ( Algú li havia dit en certa ocasió - no podia haver estat ella , perquè ella ja devia ser morta - que els gats s'alliberen de les males experiències a través dels somnis i , d'aleshores ençà , havia desitjat ser gat per poder deslliurar-se d'aquell dolor que l'empaitava constament ; tot i que , per fer-ho hauria hagut de dormir una estona suficienment llarga per tenir-hi un somni que no fos una simple visió d'ella , perquè , en aquest cas, o se n'hauria volgut desfer. Quan aconseguia somniar en ella , se sentia confortat : la visió no durava gaire estona i, un cop desvetllat , passava la resta de la nit recordant els dies en què lluitaven junts contra la pròpia soledat i contra la de l'altre , pero ella sempre se li presentava somrient i amb aspecte relaxat , totalment rescabalada dels estralls de la malaltia que se l'havia enduta , i li encomanava una seguretat que ell no sentia des que ella se n'havia anat. L'endemà els estudiants , en veure'l amb aquell aspecte de nàufrag desorientat que agreujava la seva tendència a desconnectar-se de la realitat envoltant , interpretarien que havia passat la nit aocmpanyat però mai no havien de sospitar que l'havia passada en companyia del fantasma de la seva dona morta). No l'havia renyat massa , perquè mai no n'havia sabut d'imposar-se ( sort en tenia de dedicar-se a una matèria que s'impartia només a alumnes de batxillerat) i perquè , tot i no haver-se adonat de la innocència de l'animal -eren tants els detalls que sempre li havien pasat per alt ! ., era de l'opinió que en Salom havia canviat de caràcter d'ençà que ella se n'havia anat. Li agradava dir-ho així : "se n'havia anat" .L'epressió conreava la seva vena romàntica , però havia provocat més d'un malentés entre els coneguts que no el tractaven amb freqüència , ja que més d'un desconeixedor de la mort d'ella , havia cregut en sentir-li l'expressió que l'havia deixat per un altre home. D'ençà que ella se n'havia anat, a ell li feia l'efecte que el gat tenia mal caràcter : sempre protestava per tot i gairebé mai no se'l veia content, encara que li donés qualsevol llaminadura de les que abans l'haurien fet tornar boig , li entenia els miols perquè ella li havia ensenyat a distinguir-ne les diferents entonacions i perquè -n'estava segur -ambdós compartien aquell sentiment de desampar absolut.
Quan en Salom es morís , ell es quedaria definitivament sol: no havien tingut fills , perquè ella no n'havia volgut ; no s'havia vist amb cor de dur al món algú a qui sabia que no podria estalviar-li el sofriment : haurien pogut intentar l'adopció , però mai no s'hi va decidir - ella no volia haver de competir amb les desenes de parelles que esperaven tanda a la sala d'espera de la Conselleria de Benestar Social -per tal que el fessin a mans un nadó rosset i amb els ulls balus , i a ell li hauria resultat massa dur adoptar-ne un de malalt. Quan ella se n'havia anat , ell va decidir no estimar ningú més, perquè , tard o d'hora , arribava el dia en què estimar feia massa mal. Amb una mica de sort , no li quedaria molt de temps ; la salut sempre li havia jugat males passades, però la mort se li ressistía , malgrat que l'havia desitjada intensament , sobretot al principi de la viudetat.Li feia por la mort ; no era cap heroi , però havia desitjat tantes vegades la sortida fàcil de no haver d'enfrontar-se al món sense ella , que hauria renunciat amb gust als anys que li quedaven per anar-se'n plegats - N'havien parlat moltes vegades ; jugaven a creure's que es morien junts i , fins ti tot , havien arribat a planejar una mort a dues bandes per al cas que un providencial accident de tràfic - poc probable , perquè ell havia estat sempre excessivament prudent a l'hora de conduir - , o d'avió .encara menys probable , perquè no tenien el sa costum de viatjar - no els en procurés el benefici. Tots dos sabien que , tard o d'hora , l'un o l'altre havia de ser forçosament empès per la mort aliena -la mort de debó, la que fa mal , la que destrueix el món que coneixiem i ens aboca , indefensos , al desconcert , - a la soledat del propi destí sense la tutel·la providencial de la complicitat antiga , i a tots dos els havia de saber greu , arribar el cas , d'abandonar l'altre en un món que , quan aquestes reflexions els abordaven , els semblava realment inhòspit , perquè cap dels dos no sospitava que en morir , l'escollit per la Mort se l'enduria , aquell món que havien compartit , que havien edificat , fins aleshores i que el supervivent hauria de conquerir una nova parcel·la la d'espai vital i moblar-la , amb més o menys precarietat , amb les restes del naufragi i les noves adquisicions que fos capaç d'abastar .
La mort va arribar i ell l'havia vista passar de llarg al seu costat , deixant-lo sol i desconcertat en un món que se li havia de fer irreconeixible , aliè com si hagués estat transportat a l'illa dels Desventurats -posem pel cas- o al país dels Despropòsits . Durant molt de temps havia odiat la seva covardia la seva incapacitat de rebel·lar-se contra el destí i acabar amb el fil de vida que el mantenia en funcionament -encara que la seva existència fos més a prop de l'stand bye que de la plena activitat ; després va arribar a quasi convencer-se que encara que haguessin mort plegats , casdascú hauria seguit el seu propi camí de dissolució
1 comentario:
De tothom es pot aprendre i de l'Eva vaig aprendre la importància de l'ofici d'ensenyar. Amb ella vam viure moltes coses, amb somriures i llàgrimes, però per a mí la seva herència perpètua va ser una frase que em va quedar gravada: "Hi ha gent que dóna molta importància als metges, però els profes podem marcar molt més la vida d'un noi". La darrera vegada que vaig parlar ho vaig fer des del cementiri de Sant Pere de Badalona. Era davant d'un nínxol sense nom, en el qual jeia des de no feia un mes un noi d'aquells marcats per la vida. Queda entre ella, Déu i jo el que va arribar a fer per alguns d'aquells nois i noies. Una gran persona, una ànima gran, una lluitadora de mil batalles. Avui la xarxa em diu que ja no hi ets i vull fer saber al món que jo, que era director aleshores, vaig aprendre molt d'ella, especialment el respecte pels que són o haurien de ser el centre de la institució escolar.
Publicar un comentario