CAPITOL 1 SOL I DE DOL per Eva María Criado Diumenge

Somni semblaria 

el temps que ha volat 

de la vida mia 

sense les ferides que al cor ha deixat . 

J. Alcover . 

Elegies 

                                Salom ,el gat es va arraulir apretadament al seu costat , damunt del llit , com cada nit d'ençà que vivien sols en aquell apartament desbordat de llibres -que ell no havia d'acabar de llegir mai , com havia fet cada nit en aquell altre temps que anava desdibuixant-se imperceptiblement en la seva memòria- potser ja ni ell mateix gat ho recordava , quan havien estat tres , i , igual que li passava a ell nit rera nit , s'havia desconcertat en percebre l'absència que els feia companyia , especialment quan es barallaven a fosques amb l'insomni . El gat era una de les poques penyores que conservava d'ella : el gat i molts dels llibres que estaven a punt de fer-lo fora de casa (llibres a les prestatgeries que entapissaven totes les parets de l'habitacle , llibres damunt de la taula de l'estudi-menjador , llibres sobre els radiadors de la calefacció i apilats per terra, llibres en caixes de cartró amuntegades i a l'altell , llibres en un armari sobrer de la minúscula cuina i en una prestatgeria improvisada a la desesperada al lavabo, llibres damunt del llit d'on eren foragitats i escampats per terra quan l'hora amenaçava enganyosament amb una son que no acabava mai de convertir-se en ,mort reparadora i alguns compactes, no gaires , perquè seguia essent incapaç d'escoltar serenament la música que els havia agradat a tots dos , com de veure les fotografies que mostraven uns instants que ara li semblaven d'ensomni . Els llibres li agradava tenir-los a prop -tot i que en qüestió de literatura poques vegades havien coincidit per una mena de superstició intel·lectual , d'esperança , d'encomanar-se passivament de la saviesa d'aquells , més que no pas de llegir-los algun dia. 

No suportava viure sol , però havia triat viure amb la sola companyia del gat Salom -gat heretat , feréstega penyora amb moments de remembrada  tendresa d'un passat en què viure semblava tota una altra cosa -, perquè malgrat que ella , abans de morir-se  i dexar-lo definitivament , li havia fet prometre que no se'n quedaria , de sol, no païa la idea de compartir la vida amb ningú altre: era possible començar de nou amb algú que no en sabia res d'ell ? ; com fer-li avinent , només amb paraules , tot allò que l'havia fet tal com era ? ; no seria com conviure amb un estrany , reduït aquest a testimoni de la seva soledat ? Se sentia incapaç de fer-ne l'esforç . Aquesta era una de les comptades infidelitats que s'havia permés mai i que , de vegades , li remordia la consciència com si es tractés d'un perjuri del liberat . 

Va deixar la cas on havien viscut junts , perquè no podia pagar-ne la hipoteca ni el preu dels records que li feien la trabanqueta cada dues passes i va dubtar molt -com era habitual en ell - abans de decidir-se a canviar de ciutat, però finalment , potser per primer cop a la vida, va ser capaç de plantar cara a tot i es va allunyar de la familia , dels amics, dels llocs quotidians ; va demanar un canvi de destinació a la feina , es va llogar un petit apartament propo del seu nou institut , i es va endur les angoixes , els records  i la soledat forçosament escollida a un racó de món lleugerament diferent , en el qual , sense ser-ne conscient , va anar reproduint bocins de món en què havia après a sentir-se ell mateix; per seguir essent l'home bondadós i introvertit que havia estat , només una mica més desesperançat , força més cansat i amb un tirànic sentiment de total indefensió. 

    La decisió que més li havia costat de prendre havia estat la de no endur-se el piano - aquell piano en què tant havia somniat fins aconseguir que ella compadida del seu desig , l'hi regalès , un dia qualsevol , després d'haver  estalviat més rere més part del sou, com si fos Nadal i acabés de tocar-li la grossa de la loteria que no comprava mai -, però la realitat , amb les seves dimensions reduïdes , el va fer aterrar dolorosament del seu núvol privat i va acabar deixant la guarda i custódia de l'instrument al més artista dels seus incomptables germans quasidesconeguts, en el benentés que , quan ell aconseguís un habitacle més espaiós , el recuperaria.Per si de cas- l'optimisme no s'havia compata mai entre les seves qualitats-, es va comprar un petit piano electrònic , que li acompanyava l'enyor en tardes plujoses i dies festius. 

Aquella nit, el gat Salom - batejat alhora per ella en homenatge al solitari ventríloc de Lavinia , home trist i sense somnis, com la majoria dels homes profundament conscients (pensava ella) -, que ja tenia uns quants anys - encara que ell no volia esbrinar-ne l'edat exacta , potser perquè no sabia ben bé els anys que pot viure un gat, tenia un son mogut, segurament com a conseqüència de la trencadissa que havia ocasionat la tarda passada  , més per malaptesa que per dolanteria -l'ànim ja no li donava per a gaire - i del forcós esbronc que el seu amo adoptiu havia hagut de clavar-li , cor que vols ( Algú li havia dit en certa ocasió - no podia haver estat ella , perquè ella ja devia ser morta - que els gats s'alliberen de les males experiències a través dels somnis i , d'aleshores ençà , havia desitjat ser gat per poder deslliurar-se d'aquell dolor que l'empaitava constament ; tot i que , per fer-ho hauria hagut de dormir una estona suficienment llarga per tenir-hi un somni que no fos una simple visió d'ella , perquè , en aquest cas, o se n'hauria volgut desfer. Quan aconseguia somniar en ella , se sentia confortat : la visió no durava gaire estona i, un cop desvetllat , passava la resta de la nit recordant els dies en què lluitaven junts contra la pròpia soledat i contra la de l'altre , pero ella sempre se li presentava somrient i amb aspecte relaxat , totalment rescabalada dels estralls de la malaltia que se l'havia enduta , i li encomanava una seguretat que ell no sentia des que ella se n'havia anat. L'endemà els estudiants , en veure'l amb aquell aspecte de nàufrag desorientat que agreujava la seva tendència a desconnectar-se de la realitat envoltant , interpretarien que havia passat la nit aocmpanyat però mai no havien de sospitar que l'havia passada en companyia del fantasma de la seva dona morta). No l'havia renyat massa , perquè mai no n'havia sabut d'imposar-se ( sort en tenia de dedicar-se a una matèria que s'impartia només a alumnes de batxillerat) i perquè , tot i no haver-se adonat de la innocència de l'animal -eren tants els detalls que sempre li havien pasat per alt ! ., era de l'opinió que en Salom havia canviat de caràcter d'ençà que ella se n'havia anat. Li agradava dir-ho així : "se n'havia anat" .L'epressió conreava la seva vena romàntica , però havia provocat més d'un malentés entre els coneguts que no el tractaven amb freqüència , ja que més d'un desconeixedor de la mort d'ella , havia cregut en sentir-li l'expressió que l'havia deixat per un altre home. D'ençà que ella se n'havia anat, a ell li feia l'efecte que el gat tenia mal caràcter : sempre protestava per tot i gairebé mai no se'l veia content, encara que li donés qualsevol llaminadura de les que abans l'haurien fet tornar boig , li entenia els miols perquè ella li havia ensenyat a distinguir-ne les diferents entonacions i perquè -n'estava segur -ambdós compartien aquell sentiment de desampar absolut. 

    Quan en Salom es morís , ell es quedaria definitivament sol: no havien tingut fills , perquè ella no n'havia volgut ; no s'havia vist amb cor de dur al món algú a qui sabia que no podria estalviar-li el sofriment : haurien pogut intentar l'adopció , però mai no s'hi va decidir - ella no volia haver de competir amb les desenes de parelles que esperaven tanda a la sala d'espera de la Conselleria de Benestar Social -per tal que el fessin a mans un nadó rosset i amb els ulls balus , i a ell li hauria resultat massa dur adoptar-ne un de malalt. Quan ella se n'havia anat , ell va decidir no estimar ningú més, perquè , tard o d'hora , arribava el dia en què estimar feia massa mal. Amb una mica de sort , no li quedaria molt de temps ; la salut sempre li havia jugat males passades, però la mort se li ressistía , malgrat que l'havia desitjada intensament , sobretot al principi de la viudetat.Li feia por la mort ; no era cap heroi , però havia desitjat tantes vegades la sortida fàcil de no haver d'enfrontar-se al món sense ella , que hauria renunciat amb gust als anys que li quedaven per anar-se'n plegats - N'havien parlat moltes vegades ; jugaven a creure's que es morien junts i , fins ti tot , havien arribat a planejar una mort a dues bandes per al cas que un providencial accident de tràfic - poc probable , perquè ell havia estat sempre excessivament prudent a l'hora de conduir - , o d'avió  .encara menys probable , perquè no tenien el sa costum de viatjar - no  els en procurés el benefici. Tots dos sabien que , tard o d'hora , l'un o l'altre  havia de ser forçosament empès per la mort aliena -la mort de debó, la que fa mal , la que destrueix el món que coneixiem i ens aboca , indefensos , al desconcert , - a la soledat del propi destí sense la tutel·la providencial de la complicitat antiga , i a tots dos els havia de saber greu , arribar el cas , d'abandonar l'altre en un món que , quan aquestes reflexions els abordaven , els semblava realment inhòspit , perquè cap dels dos no  sospitava que en morir , l'escollit per la Mort se l'enduria , aquell món que havien compartit , que havien edificat , fins aleshores i que el supervivent hauria de conquerir una nova parcel·la la d'espai vital i moblar-la , amb més o menys precarietat , amb les restes del naufragi i les noves adquisicions que fos capaç d'abastar . 

La mort va arribar i ell l'havia vista passar de llarg al seu costat , deixant-lo sol i desconcertat en un món que se li havia de fer irreconeixible , aliè com si hagués estat transportat a l'illa dels Desventurats -posem pel cas- o al país dels Despropòsits . Durant molt de temps havia odiat la seva covardia la seva incapacitat de rebel·lar-se contra el destí i acabar amb el fil de vida que el mantenia en funcionament -encara que la seva existència fos més a prop de l'stand bye que de la plena activitat ; després va arribar a quasi convencer-se que encara que haguessin mort plegats , casdascú hauria seguit el seu propi camí de dissolució