¿Quien convence a quien ?

Gorgias de Leontinos era un sofista. Su verdad era la capacidad que tenian sus discursos y sofismas para ganar dialécticamente sus adversarios. No era ningún ciudadano de la Atenas de Péricles pero tenia el poder de adoctrinar a quienes como ciudadanos podían influir en las asambleas políticas de la ciudad.
Protágoras de Abdera era un sofista. Su verdad era la capacidad de convencer a sus adversarios. No importaba la propia verdad sinó ofrecer la creencia a sus adversarios que en su discurso se estaba ganando políticamente su razón. El hombre era la medida de todas las cosas.
Ambos tenían en común que presentaban al pueblo en un escenario fictício una realidad virtual. Eran unos auténticos manipuladores de la Verdad. Cuestionaban que existiera una sóla y única verdad. La verdad absoluta. Por eso defendian que existian tantas verdades como mundos posibles y ciudadanos de la polis. Manipular la verdad era conseguir con el juego del lenguaje la seducción por la palabra del otro, la imagen del otro. El manipulador era en el fondo el mentiroso, el embaucador, el vendedor de medias verdades o verdades a medias que no le importaba más que conseguir con su arte de la seducción la apropiación del alma y el conocimiento del otro. La manipulación era una forma de abducción de quien pagaba por ser enseñado en el arte de hablar , de la oratoria, de la retórica. La dialéctica permitia hacer encajar en este juego de apariencias cualquier cosa ; incluso la mentira o la falsedad. El sofista pues defendia la hipocresia como forma de vida , como forma de existencia. Precisamente el sofista vivia de sus falsas verdades. Hacer decir con el lenguaje precisamente lo que no hay que decir.
El sofista pues para Platón era quien sabía que engañaba a los prisioneros de su caverna virtual pero de manera cobarde se aprovechaba de su situación sin ser capaz de huir de su teatro de marionetas dirigidas y manipuladoras. El sofista se encontraba encadenado a rodar y rodar entre el mundo interior de la caverna en la oscuridad más profunda que es la de saberse engañador de la verdad.
El sofista sabia sin embargo que la verdad tiene su poder; un poder que le es propio. La verdad siempre acaba triunfando. Una verdad que no pertenece a nadie ni se la puede atribuir nadie. No hablamos de la verdad absoluta , ni de la verdad revelada de los iluminados. La verdad se alcanza cuando nos podemos quitar la máscara que todos llevamos pegada. La verdad nos destapa y nos deja desnudos frente al mundo. La verdad exige valentia y coraje porque nos devuelve al lodazal. Platón tuvo siempre a los sofistas como sus enemigos porque su hipocresia los condenaba a vivir de sus propias mentiras. Pero sin embargo Platon olvido a los fariseos quienes en nombre de una verdad que se la consideran propia lanzan discursos sobre la bondad y la maldad, sobre lo correcto y lo incorrecto, sobre lo cívico o incívico. Peor que un hipócrita resulta un fariseo porque traiciona la verdad en nombre de su superioridad , de su altivez .
¿Quienes somos nosotros : hipócritas manipuladores de las palabras y las imágenes , embaucadores de sueños e ilusiones, vendedores de euros a 50 céntimos o bien fariseos que nos pensamos poseedores de la gran razón y verdad con el poder de decidir sobre el bien y el mal de los demás ?

La democracia com a forma defectuosa de govern de l'Estat

Quin va ser el problema de la democràcia a l'Atenes de Pèricles durant el segle V a.C ? Per què no va funcionar una forma d'organitzar la ciutadania de manera directa i més representativa ?

Està clar que la democràcia representava la possiblitat que el 25% de la població d'Atenes o d'una ciutat tingués drets i deures reconeguts socialment. Això permetia que el ciutadà veiés la oportunitat d'accedir a una condició que el fes considerat home sencer o virtuós. L'areté o virtut es democratitza perquè es consensua i s'estableix amb condicions comunes. Per això la classe noble veu un perill en la democràcia. Només sembla que la noblesa i el llinatge puguin permetre obtenir la cultura i les virtuts necessàries per autoconduir-se com a ciutadà. Els valors nobles són equiparats a estimar la fortalesa d'esperit, el coratge, la valentia, l'honor, ... i per tant només els homes preparats poden tenir autocontrol per condur-se a sí mateixos. El caràcter i el temperament condicionen la possibilitat de la bona educació. La paideia grega o educació no depén doncs de les possibilitats d'accedir o no a un espai institucionalitzat com és l'escola sinó de la persona mateixa que té qualitats que la fan educable perque té voluntat per educar-se. Per tant el problema per la democràcia resultarà ser aquest : no tothom pot saber qué ès el que és bo o dolent, o el correcte o incorrecte . ... No tothom està preparat per escoltar el mestre a l'escola. La classe baixa , despreocupada perquè no té qualitats per escoltar,ni atendre explicacions, ni memoritzar res de res .... Així s'entén que la democracia fracasi perquè no està preparada per autogovernar-se , no es pot controlar , els seus instints naturals la porten al caos i a la corrupció. Qui no es salta un semàfor si no hi ha guardia urbana ? Qui no paga hisenda si no hi ha inspecció al darrera?

Només aquells que entenen que la ciutadania no necessita càmeres de videovigilància , ni guardies de seguretat està preparat per organitzar-se com a ciutat. I desgraciadament la noblesa dels actes, dels pensaments, de l'esperit queda exclosa del món que vivim que es mou per mentires, enganys, fariseismes, hipocresies, .... per això no funciona la democràcia ni en temps de Plató ni avui en dia.

La democracia com a forma defectuosa de govern de l'Estat

Quin va ser el problema de la democràcia a l'Atenes de Pèricles durant el segle V a.C ? Per què no va funcionar una forma d'organitzar la ciutadania de manera directa i més representativa ?

Està clar que la democràcia representava la possiblitat que el 25% de la població d'Atenes o d'una ciutat tingués drets i deures reconeguts socialment. Això permetia que el ciutadà veiés la oportunitat d'accedir a una condició que el fes considerat home sencer o virtuós. L'areté o virtut es democratitza perquè es consensua i s'estableix amb condicions comunes. Per això la classe noble veu un perill en la democràcia. Només sembla que la noblesa i el llinatge puguin permetre obtenir la cultura i les virtuts necessàries per autoconduir-se com a ciutadà. Els valors nobles són equiparats a estimar la fortalesa d'esperit, el coratge, la valentia, l'honor, ... i per tant només els homes preparats poden tenir autocontrol per condur-se a sí mateixos. El caràcter i el temperament condicionen la possibilitat de la bona educació. La paideia grega o educació no depén doncs de les possibilitats d'accedir o no a un espai institucionalitzat com és l'escola sinó de la persona mateixa que té qualitats que la fan educable perque té voluntat per educar-se. Per tant el problema per la democràcia resultarà ser aquest : no tothom pot saber qué ès el que és bo o dolent, o el correcte o incorrecte . ... No tothom està preparat per escoltar el mestre a l'escola. La classe baixa , despreocupada perquè no té qualitats per escoltar,ni atendre explicacions, ni memoritzar res de res .... Així s'entén que la democracia fracasi perquè no està preparada per autogovernar-se , no es pot controlar , els seus instints naturals la porten al caos i a la corrupció. Qui no es salta un semàfor si no hi ha guardia urbana ? Qui no paga hisenda si no hi ha inspecció al darrera?

Només aquells que entenen que la ciutadania no necessita càmeres de videovigilància , ni guardies de seguretat està preparat per organitzar-se com a ciutat. I desgraciadament la noblesa dels actes, dels pensaments, de l'esperit queda exclosa del món que vivim que es mou per mentires, enganys, fariseismes, hipocresies, .... per això no funciona la democràcia ni en temps de Plató ni avui en dia.

En quin món vivia Plató ?

El poder de l'aristocràcia s'havia debilitat des de finals del segle VI a.C .; aleshores la democràcia de Clistenes on el poble (demos) organitzava la seva forma de vida política a través de l'assemblea decidia les lleis i havia començat a guanyar terreny a l'Atenes de Pèricles (493-429). La democràcia d'Atenes era per ciutadans no per dones, ni nens, ni esclaus ni estrangers. Aquesta Assemblea es reunia no sempre perquè la majoria d'afers es resolien amb el Consell o Bulé format per 500 membres que era la suma dels 50 representants que enviaven els 10 districtes de la polis o ciutat. El Consell preparava els projectes per ser discutides les lleis i avantprojectes . Un consell executiu de 50 magistrats executaven les decisions de l'Assemblea. La democràcia fou esplèndida en el segle V a. C però l'últim quart de segle V a.C va iniciar-se un periode molt convulsiu i térbol. El malestar dins les pròpies ciutats com Atenes i Esparta era moltes vegades motiu de lluites entre classes socials altes i populars i d'altra banda també la rivalitat entre ciutats com Esparta, Atenes per consolidar-se com a ciutats hegemòniques i liders de la zona de l'adriàtic. En aquesta època tenen lloc les guerres del Peloponés que enfrontaren precisament aquestes dues ciutats Esparta i Atenes i que acabà amb la derrota de la darrera a l'any 404 a. C. La democràcia fou el boc expiatori de tots els mals de la ciutat d'Atenes. Esparta abolí la democràcia i imposà un nou govern format per 30 oligarques d'Atenes ( Règim dels Trenta Tirans) que van sembrar el terror i reprimiren molt durament a tots els demòcrates d'Atenes fins a provocar fins i tot l'exili d'alguns d'ells. D'altra banda intentaren implicar a Sòcrates com a culpable de tots els seus crims i de la corrupció social que hi havia a l'època. Per sort el govern dels 3o tirans durà menys d'un any fins que >Trasíbul< líder demòcrata organitzà una revolta popular que enderrocà a l'anterior règim de tirania però no aconseguí acabar amb el sistema corrupte i injust d'una ciutat contaminada per totes bandes ja que acaba jutjant i condemnant a mort a Sòcrates , el mestre de Plató, per haver col·laborat amb el règim dels Trenta tirans. Això originà un relativisme moral considerable i fomentà una atmosfera de desilusió entre la població i la gent. El projecte de Plató neix d'aquesta situació social i política
Diguem però que Plató tenia familiars en el govern dels trenta tirans : Crities , cosi germà de la seva mare i Càrmides, el seu tiet matern. Per això rebran un tracte benèvol en els seus diàlegs encara que fossin arbitraris i tirànics. Hem de recordar que l'origen aristocràtic de Plató l'havia permès obtenir una sel·lecta educació que el feia defensar de manera "privada" la simpatía per la oligarquia espartana per constituir una forma de govern més ben organitzada i estable. AIxò no vol dir que a la seva "Apologia " busqués defensar el seu mestre Sòcrates de la injustícia i la condemna democràtica. Plató no tenia suficients escrúpols per participar en la vida pública i quan ho va intentar fer no va sortir mai ben parat - visita a Siracusa (Sicilia). El món de Plató doncs no diferia gaire del nostre amb les seves rivalitats entre polítics i la lluita pel poder en una societat corrupte i plena de dominadors i sotmesos a la classe poderosa. Qui podia governar en aquest món ? Els interessos de la classe adinerada o els interessos de la classe popular ? A l'ombra continuaven els exclosos de la societat immigració, dones i esclaus ( marginats i sotmesos a la precarietat del treball ). Plató no va veure cap possible projecte pràctic per desencallar la situació i creà una possible utopia social ..... una bonica utopia viscuda dins la seva Acadèmia.

Què és la realitat ?

En els primers segles de la humanitat quan la veritat es trobava sotmesa a la voluntat del rei i senyor la gent a la mediterrània -origen de la civilització occidental- vivia d'aquest món pler de pors i fantasmes. La màgia, la superstició, feien que el pensament mitològic fos una bona solució a les preguntes que buscaven. L'home vivia en aquella època minoica i micènica en un món obscur on aquells més forts i valents -els nobles- es preparaven per lluitar contra els altres pobles invasors. Els mites però no ajudaven a resoldre tot el que es demanava. Fins que no va arribar l'escriptura i l'alfabet la tradició dominant , la oral, feia que el llenguatge fos propietat exclussiva del poder reial i la seva cort. Aquells petit feudes creaven entre el poble unes formes de dependència que obligava a sentir-se vinculat al rei i la seva voluntat.

Però aleshores i gràcies a alguns pensadors provinents d'Efes, Milet , Agrigent, .....la resposta a explicar-se que és la realitat comença a canviar. Seran els primers filosofs de la natura o físics de la natura. La fisis o naturalesa ha de tenir un principi que no sigui màgic, mitològic, fabulòs, .... Per això cal saber trobar aquest origen o arjé que doni explicació a la realitat que els sentits percebeixen com a canviant i la raó sembla no quedar prou satisfeta amb aquesta aparença que es mostra del món. Els presocràtics o preplatònics per tant buscaran aquests principis per donar resposta : l'aigua dirà Tales de Milet és la font de tot perquè tot és aigua ; ..... Un pensador com Heraclit d'Efes va arribar a creure que l'aparença era la única realitat captable pels sentits. Una realitat canviant amb una transformació constant encara que segueixi una mena de llei interna o logos que dialécticament ajuda a aquest esdevenir. "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu" .... A la mateixa època altres pensadors situats a Elea i Samos creuen que la realitat s'explica des de la raó i la construcció formal i ideal d'aquesta. Parmènides utilitzant un poema dona una explicació abstracta i inmaterial de la realitat,L'ésser és , el no ésser no és. El llenguatge va apropiant-se del discurs científic i racional on el verb grec "einai" es revelador de la veritat. Una veritat que no és el resultat de la voluntat del rei sinó de la propia llei de la natura i del seu coneixement. I precisament la comunitat de Pitàgores de Samos envoltada d'una mística religiosa i esotèrica explicarà el món a través dels números i les relacions matemàtiques. La realiat és el número. La música , l'art, l'univers s'explica matemàticament.

La síntesi de tot aquest pensament més racional la portarà a terme Plató intentant conseguir una visió complementària entre el model dels físics de la natura i el model formal matemàtic més ideal. .. La realitat doncs podrà ser el producte de les nostres idees i representacions que ens fem o bé , aquesta percepció que captem a través dels sentits .....

La República .LLibre VII . Plató.

Com ser justos i feliços ? És una cosa que s'aprén o una cosa que s'aconsegueix ? La República ens parla de l'Estat o sobre la Justícia. Quina és la millor definició de justícia? Quines són les conseqüències per l'home injust o just ? La República és un Estat imaginari descrit en el llibre IV on els homes poden viure amb justicia i felicitat. L'home just és l'home bo en tots els sentits. Aquest home és el filòsof. Per això hem de viure d'una determinada manera no val viure com volem o com ens agrada a nosaltres. La vida bona i justa només pot ser viscuda dins la comunitat, dins la societat. Però això vol dir que hem de comprendre la naturalesa humana per arribar a comprendre la comunitat. L'educació doncs ha de poder construir el bon home o l'home bo.
La República va acabar de ser escrita al voltant del 374 abans de Crist entre la primera i segona visita de Plató a Sicilia. Els atenencs acaben d'instituir un festival en honor de la deesa Bendis i Sócrates baixa amb Glaucó al Pireu per veure la cerimonia. .........

Platón: un ilustrado para su época.( para Xavi ... un buen ser con corazón)

Alguien dijo una vez que la razón és una arma difícil de manejar. A veces su uso no resulta lo crítica -como decía el filósofo Immanuel Kant en el siglo XVIII- que debería ser. Ni teóricamente ni prácticamente. Si fuera cierta la máxima kantiana "atrévete a pensar" el mundo hoy sería diferente. Habría un progreso notable que nos hubiera conducido a la luz : la iluminación por la razón. Un camino como este lleva a la verdad y al progreso de la humanidad. El ser humano hubiese conseguido algo asi como la dignidad que le atribuye el derecho y el deber de lo que le caracteriza como tal. Pero como hemos dicho eso no es así. Si hoy preguntamos en voz alta ¿ alguien daria algo que no usa y que no valora a cambio de que otro se pueda beneficiar usándolo?

seguramente la respuesta no seria otra que si algo que no uso y no valoro es mio no puede ser poseido por nadie más que yo aunque esto signifique que nadie pueda beneficiarse. Esta situación no nos debería inquietar puesto que nuestro concepto de ser humano dista mucho de el ideal ilustrado que antes decíamos. La racionalidad y lo razonable estan muy alejados todavía de la humanidad misma. Y si nuestro discurso continuara seguramente obligaria a mas de una persona a cuestionarse su egoismo personal , su idea de los valores, su altruismo, su visión pragmática y económica de la existencia en términos mercantiles, etc etc.. Y continuando con esta idea llegariamos a un punto que quien escribe o quien habla se encontrase con un alud de críticas hacia su persona. Ser crítico no "mola" , aunque criticar nos encanta. En este sentido un filósofo griego como Platón tuvo la oportunidad de hablar de personas, hombres, seres humanos para plantear su modelo ilustrado. Debe ser la razón quien nos obligue a tomar las decisiones más adequadas siguiendo el modelo de la moderación, la prudencia, la verdad y el conocimiento. Conocer pues es un recordar , un dar a luz lo que soy capaz de despertar en mi. Recordar es poner delante de uno , frente a uno su verdadera naturaleza : el ser humano. No somos humanos porque tenemos un cuerpo ( puesto que no es nada nuestro ya que cambia y se desvanece) ni porque tengamos sentimientos .... El ser humano se define porque tiene la capacidad de "contarse" a si mismo , o sea, de intentar explicarse , de autoreferirse a si mismo. Platón eso lo sabia y por eso intento toda su época unir dos conceptos importantes : la politica - somos seres sociales que vivimos comprometidos con los demás- y la ética - somos seres responsables de lo que hacemos y decimos. La unión de ambas ideas construye el proyecto humano.

Si ahora volvemos a la pregunta que haciamos al principio seguramente quien tiene oportunidad de ofrecer o dar sin que él o ella no pierda nada pero no lo hace se esta construyendo como un proyecto humano eticamente insolidario y politicamente poco comprometido con los demás. Por eso Platón acabó montando su un lugar para enseñar sus ideas pero aprendiendo que la realidad práctica se encuentra muy alejada de su mundo feliz.

El arte de filosofar sin hacer filosofia

Se empieza casi por casualidad a pensar si la materia que este año impartiré de nuevo y que por primera vez mis alumnos escuchan volverá a ser la misma de siempre o diferente como quiere la voluntad de siempre. Seguramente no será ni una cosa ni otra. Sin embargo existen dos cosas que me vienen preocupando ultimamente. El avance de las nuevas tecnologias y su relación con el saber y la filosofia. Y el modelo cultural que arrastra el mundo en educación.

Ambas cosas no pueden dejar indiferente a nadie. Pensar resulta difícil . Repensar más fácil. Repetir siempre obliga a mecanizar lo aprendido sin entenderlo del todo. La técnica muchas veces se aleja de la tecnologia para olvidarse del pensamiento crítico y vivo. La filosofia debería ser el espacio de la vitalidad existencial , de la pregunta inquietante , de la pregunta sin respuesta. Para ello no debería ser una materia docente diseñada escrupulosamente para adoctrinar las mentes en el pensamiento oscuro de otros pensadores sino más bien un espacio para ejercer un derecho el de pensar en voz alta y hacerlo bien. Dicho pues esto pienso que debería empezar mañana en mi primera clase de filosofia diciendo lo que Kant expuso en su día : nada se puede aprender más que aprender a filosofar.... o sea , a pensar , a reflexionar dando argumentos, razones razonablemente, configurando un discurso narrativo donde como sujetos nos disponemos a enfrentarnos con nosotros mismos para descubrirnos seres que razonamos.

¿Qué es la filosofia? Sólo la lectura en alto de tu propio pensamiento convertido en la prolongación del espacio personal que habitas y compartes. La filosofia es la razón de las ideas , de las cosas , de las palabras. Nos enfrentamos pues a un decir diferente que debe apoderarse de una filosofia que nos imponga lo que no deberiamos ser y si en cambio lo que buscamos desperadamente : aprender a filosofar.

Vacios y decires.... la otra historia.

Pronto llegará la fecha que cambió muchas cosas de este mundo. Me refiero al mundo occidental. Asi en la película UNITED 313 el espectador queda atrapado por esta sensación: nada podrá ser igual a partir del 11 de setiembre. La ciudadanía ha quedado atrapada en el miedo, pavor, angustía. No somos los mismos. La desconfianza se apodera poco a poco de nuestra sociedad. Vivimos en un estado permanente de alerta máxima. Nadie se siente seguro. Nadie.
Sistemes de alarma, de seguridad, de protección personal, leyes cada vez más seguras y rigurosas..... Gran hermano nos vigila. Instalados pues en los valores estéticos de la belleza que sobrecoge vivimos mediatizados en una realidad virtual. Nada es lo que parece, todo esconde algo indecible, incapaz de ser captado por la sociedad.
Muchas de nuestras reuniones de empresas, de comunidades, de asociaciones, de escuelas o institutos, públicas o privadas podrian mostrar muy bien nuestra tesis. Todo está vacio de contenido pero lleno de forma. El gesto es más importante que la palabra; la persona y su imagen vende más que el discurso bien construido y coherente y sincero; .... ¿Acaso nadie ha tenido la sensación de ser menospreciado simplemente porque no es la voz de su amo? La voz de quien grita más no es la mejor pero a veces si va acompañada de salsa y unas tapas entra más bien y vende más. Las ideas permanecen muertas flotando en la superficie sin que nadie las pueda recoger. La democracia no existe aunque la queramos defender. La pluralidad de opiniones sea en organismos internacionales o en pequeñas comunidades constata esta frase anterior. Nadie se escucha todos quieren imponer su criterio, su razón, su verdad. La verdad se acaba construyendo a base de dinero, poder, manipulación, dominio, violencia. La razón ilustrada es el gran fracaso de la modernidad porque no existe tal proyecto. No hay ningún plan trazado por la naturaleza que nos lleve a una emancipación de la humanidad. La especie es individualista y sólo se constituye como depredadora .... Asi no queda nada sino recuperar el horror vacui existencial que nos devuelve al arroyo y nos permite seguir flotando por la superficie