Quin preu té l'amistat?

Fa uns dies -segurament amb l'energia i l'entusiasme que a vegades tinc- vaig expressar una idea que em semblava interessant. Defensava davant d'un grup de persones que utilitzem mecanismes que no ajuden a educar dins la societat. Poder escollir sempre és més educatiu que treure la possibilitat de triar i escollir. Jo diria que molt més educatiu. De fet educar vol dir compartir: coneixements, sentiments, dubtes, pràctiques , ... Fins aquí no sembla que les meves paraules poguessin ser interpretades malament per ningú. Opinar vol dir dirigir les teves idees en la direcció que tu creus convenient defensant un criteri que no necessariament ha de ser compartit. Però perquè els assistents m'entenguessin millor vaig recorre a exemples concrets que podien venir bé per desenvolupar les meves idees. Quan vaig baixar al terreny del concret no va estar el mateix ni de bon tros.De manera insistent vaig voler remarcar que utilitzava exemples per poder explicar millor el projecte que presentava davant els assistents. Al llarg del petit debat que vàrem tenir pensava que el diàleg que s'estava produïnt entre els participants era força productiu. La dialèctica és poderosa i la retórica moltes vegades ens fa caure en els sofismes i les fal·làcies. En un moment determinat del debat que volia demostrar quin tipus de práctiques democràtiques utilitzem sovint la història va estar el meu recurs. L'higienisme dirigit pels poders estatals i de la comunitat científica dominant han ofert discursos plens d'una moralina farisaica i hipócrita important. Parlar de mesures que semblen preocupar-se per la ciutadania quan amaguen en el fons els interessos concrets d'una política partidista i determinada. Semblava -com ja he dit abans que era força interessant el que els contertuliants produíen en aquesta reunió. S'hi donava participació,diàleg, consens , crítica, ... però que va estar trencat posteriorment per uns dels assistents a l'acte. I precisament aquest assistent és un gran amic meu. Vaig recordar el tractat de Ciceró sobre " la amistat". " el regal més preuat és l'amistat". En aquells moments vaig intentar pensar que els coneixements són importants, els actes són importants però que encara més els sentiments i les emocions són bàsics i fonamentals a la nostra vida de relacions. Immediatament la reacció del meu amic va estar freda amb mi especialment, distant, jo diria que fruit d'haver estat ofés. Ara ja fa uns dies que rebutja la meva paraula, que no em mira als ulls, que m'evita. Per mi continúa sent el meu amic però sé que alguna cosa ha canviat entre nosaltres dos. Potser la paraula a vegades ens separa més que ens uneix ? Potser la veritat és difícil de ser acceptada ? Potser les emocions ens traeixen quan menys ens ho esperem? La paradoxa ha estat per mi que en l'intent de parlar de diáleg he aconseguit tot el contrari. Ara em pregunto : quin preu té l'amistat ? I si en té un aquest significa ser fidel defensant-ho tot absolutament ?