EL MITE DE LA CAVERNA : MATRIX PER REFLEXIONAR FILOSÒFICAMENT SOBRE LA LLIBERTAT I LA REALITAT....

El cinema i la seva relació amb la filosofia poden servir per ajudar a entendre millor els pensaments, les idees i les teories. Un exemple sobre el que estem dient és la pel·lícula Matrix.
D'aquesta pel·lícula s'ha fet una nissaga : "The matrix" (1999) , "The matrix reloaded"(2003) i "The matrix revolutions" ( 2003) totes elles dirigides pels germans Wachowski. Però què representa MATRIX ? La història ens pot situar l'any 1999 quan el jove informàtic Thomas Anderson torna a casa seva del treball. La porta seva té un número 101. El jove informàtic busca un dels terroristes més buscats Morfeu. Aquest home sap què és matrix. Per això Neo és el sobrenom d'aquest oficinista que busca el secret guardat per Morfeu. Matrix és control, és una presó mental. Per això la gran descoberta de Neo és que el que ell pensava com a món real és tan sols una simulació virtual creada per un gran ordinador. La humanitat es troba sota el domini de les màquines i aquestes utilitzen els humans per produir energia. Aixì els homes i dones dins les placentes fetals es troben connectats amb una realitat aparent i falsa. Morfeu és el salvador de la humanitat , qui ha d'aconseguir lliberar els homes i dones perquè s'adonin de la seva situació i ignorància. Com pot neo acceptar que tota la seva vida anterior és mentida ?
Aleshores els papers s'intercanvien i Neo serà el salvador escollit per recuperar la humanitat. Però és pot lluitar contra les màquines ? El seu nom Neo prové del grec néos i significa jove i nou i així amb la resta de personatges : Morfeu és en grec morphé que vol dir forma , un deu de la mitologia grega i un dels mil fills de Hipnos ( son) i la seva mare era Nicté ( nit) .
Plató i el mite de la caverna que el trobem en el llibre VII de la República explica que els éssers humans es troben dins una presó i que l'únic que es veu són ombres que creiem que són reals. Sembla doncs molt vinculat a la idea de Matrix. Hi ha dos lllibres sobre el tema que han tractat el tema molt a fons : "Matrix , filosofia y cine" de ediciones Madú , fet per Concepción Pérez García dedicat a aquestes vinculacions. I el llibre "Lo que Sòcrates diría a Woody Allen" de l'editorial Espasa Calpe de Juan Antonio Rivera que té un capítol amb el títol de "La preferencia ética por vivir en un mundo real I" Matrix.





video

SÒCRATES ACCEPTA EL SUICIDI ? UN DEBAT EN EL FEDÓ.

INTRODUCCIÓ

Què és el que ensenya Sòcrates a Simmies i Cebes , així com tots els assistents sobre la filosofia ? Si filosofar és aprendre a morir aleshores puc avançar-me a la mort de manera voluntària ? Per què el suicidi no és lícit segons Sòcrates?

Plantejem-nos el problema que en el pròleg Sòcrates debat amb els pitagorics Simmies i Cebes.

Si tal com ell sostè la filosofia és un aprenentatge cap a la mort perquè aleshores no podem avançar aquesta de manera voluntària ? Quina diferència hi ha entre el filòsof i el suicida ?

DESENVOLUPAMENT

En primer lloc la idea que sostè Sòcrates al llarg de tot el seu discurs és que el filòsof té una determinada actitud davant la mort.Això és el que ensenya. Aquesta actitud el fa sentir seré i tranquil davant la mort. Però és aquesta realment l'actitud del savi Sòcrates ? Plató ens dona detalls per avançar-nos sobre el tema. La dona de Sòcrates ha de marxar perquè no està prou preparada. Xantipa marxa. En segon lloc aquest aprenentatge forma part de la seva idea de morir. La mort és la confirmació del dualisme antropològic : som un cos i una ànima. La preocupació pel cos ens porta a tenir por davant la mort i caiem en una realitat sensible que ens pertorba i enterboleix la ment i l'ànima. L'ànima és la veritable essència de l'èsser humà. Això ens posiciona davant del fet de morir d'una manera diferent. La mort deixa d'existir com un problema i passarà a ser un objectiu per gaudir més de la vida.

Però la paradoxa pot produir-se quan sabem que ens avançem cap a la mort sense buscar-la com una finalitat. La mort no ha de ser una finalitat per evadir-nos de la vida sinó ha de ser tot el contrari ; un mitjà per arribar a saber viure millor i més alliberat des de l'ànima. [vid Pierre Hadot]

El suicida és qui comet un acte il·lícit contra els deus. La mort voluntària es produeix sense el consentiment dels deus. Qui es suicidia utilitza la mort per fugir de la seva realitat corporal i mundana. Les seves veritables pertorbacions de l'ànima no l'haurien de fer renunciar a seguir en aquest aprenentatge que és viure per aprendre a morir. Aquesta és doncs la veritable qüestió. Aprendre a viure tot aprenent a morir. Qui no es preocupa d'aquest aprenentatge en el fons acaba morint malament, de qualsevol forma i amb una actitud angoixada davant del fet. El filòsof no té por de la mort perquè ho ha après. Aprendre que viure consisteix en alliberar-te dels plaers dels sentits, del cos utilitzant el camí del coneixement. El suicida no s'allibera realment perquè queda atrapat en els darrers moments de la seva existència , precisament aquells que no l'han fet superar els seus problemes existencials. Més enllà de les consideracions morals que no fa Sòcrates en cap moment , la il·licitud del sucidi indica que l'existència s'ha d'anteposar a la veritable essència que és existir. Sòcrates no és suicida quan ho pot fer sinó que pren el verí que el portarà a la mort. Accepta la mort encomanada pel tribunal d'Atenes.

Per això resulta un error greu plantejar la mort de Sòcrates com un suicidi i entenen aquest com un acte de veritable alliberament interior de l'ànima. En aquest sentit un exemple similar d'un filòsof desaparegut fa poc , Lluis Maria Xirinacs, recorda i diferencia el suicidi de l'eutanasia personal com Empèdocles d'Agrigent i Sòcrates van realitzar.

CONCLUSIÓ

En resum el filòsof que practica com deia Sòcrates l'aprenentatge per saber morir ha entès que la mort és un esdeveniment més de la vida. Per això no s'avança sinó hi arriba de manera plàcida i serena , tal com els deus volen i accepten.

APOLOGIA DE SÒCRATES

En aquest video hi ha un fragment de la pel·lícula "El món de Sofia" encara no estrenada al nostre país. Podem veure el judici a Sòcrates.

LOS SIMPSON I LA SABIDURÍA AMARILLA ...

Si la vida nos sorprendre con veleidades, y si otras veces nos falta el aire , y el aliento se nos acaba porque siempre nos acaba ganando nuestra vida cotidiana antes que todo o a pesar de todo ?
Si el cuerpo se nos consume, si el cuerpo se nos deteriora, y nos cansa de verlo como se nos presenta como una necesidad que somete lo que somos , ¿ por qué entonces sólo nos acogemos a sentirnos bien, apretados contra nuestra existencia embrionaria y plácida?
Luego los muchos que se nos detienen con sus muertes súbitas, sus pasos perdidos, sus miradas ausentes casi siempre los evitamos, los olvidamos, los repudiamos para que no nos duela. ¿ Por qué sin embargo nuestro cuerpo sigue en ese mausoleo expectante que amenaza toda nuestra realidad?
El hedonismo se materializa entre nosotros como el cuidado de lo que siempre somos , de lo que comemos, bebemos, de lo que sentimos, aprendemos , percibimos. Y nuestras relaciones con el mundo exterior se concretan en tantas imágenes que desprenden en nostros energia, voluntad, ...


La sabiduria amarilla de Homer Simpson dice :

"Brindo por el alcohol que es la causa y la solución de los problemas de la vida"

"Yo no puedo vivir esta vida de mierda que llevas tú. Lo quiero todo. las terroríficas partes bajas , las cimas mareantes, las partes cremosas de en medio, la salsa rosa de los rollitos, la espuma de mi liquido favorito, la sangre roja de mi hamburguesa, mis patatas aliñádas,..."

"Hijo, una mujer es como una cerveza. Huele bien, se ve bien, ¡Y matarías a tu madre por una! Y no puedes tener sólo una.Querrás beber a otra y otra..."

Así Michel Onfray nos dice en su manifiesto hedonista que sólo podemos practicar con nuestra existencia simple, suez, vulgar, cotidiana. Esos resfriados que nos llenan las narices de mucosidad, o esas toses molestas que nos irritan Y practicamos con lo que nos duele, nos somete, nos ensalza, nos provoca la tristeza, la melancolia, la amargura, la existencia. Asesinamos la vida con lo que hacemos, con lo que nos permite respirar, nos permite hablar, nos delata y nos conduce a la nausea....¿ Cómo trabajar con el pensamiento y la acción? Mis deseos no son mis sueños, mi realidad no es mi paraiso, mi mundo no es este mundo. Y a pesar de eso , estoy aquíEl mundo es el teatro abierto de lo cotidiano, de lo que amenaza, duele, ama, odia, rabia, escupe,siente, moldea, .... ¿Acaso sabemos lo que esta bien porque lo podemos experimentar? Disfruta y haz disfrutar , sin hacer mal a nadie, eje de nuestra moral. Disfrutar de los otros y con los otros................. ¿Es este el mundo real ? Cambiar la lógica de la belleza para que no existan los feos ajenos a los ideales y existan la belleza de la fealdad real. Mirar el otro es construir el otro con la mirada de su materialidad fea y humana. Nada más, nada más....

L'ÀNIMA PER PLATÓ I EL FEDÓ

Quina és la concepció de l'ànima i del cos per Plató ?

En el diàleg “Cràtil” de Plató trobem el següent passatge :

“

Hermògenes: Doncs bé, tal com jo imagino , a això li segueix a continuació un assumpte; sens dubte a l'home li atribuïm quelcom que anomenem anima i cos.

Sòcrates : com no ?

Herm : Intentem aleshores , entendre això com el que hem fet abans.

Soc : Vols dir que analitzem fins quin punt és raonable el nom de “psiqué” i després , de la mateixa manera, el de “soma” ?

Herm: si

Sòcr: Bé, per dir-ho immediatament, crec que qui varen posar el nom de psiqué (ànima) pensaven quelcom així : que, quan acompanya al cos, es causant de que aquest visqui, doncs li proporciona la capacitat de respirar i de “refrescar” (anapsychón) , i que el cos mort tant aviat com l'abandoni el que el refresca.D'aquí , precisament , em sembla que li vàren donar el nom de psiqué. Però tingues paciència, si vols , perquè em sembla que estic ja comprenen una expicació més convincent que es troba als ulls dels amics d'Eutifró. M'imagino que aquests la despreciarien i la considerarien grollera. Així doncs mira si aquesta altra et satisfà també a tu.

Herm: Només tens que parlar o dir.

Sócr : Quina altre cosa , sinó l'ànima , penses tu que porta i soporta la naturalesa de tot el cos , a fi de que visqui i sobrevisqui?

Herm: Cap altre cosa

Sòcr : I què? No penses tu amb Anaxàgores que la ment i l'ànima es el que ordena i manté la naturalesa de totes les altres coses ?

Herm: Si

Sòcr: Llavors seria correcte donar el nom de “Physéche” a aquesta potència que porta i soporta la naturalesa “physis” . Encara que també es possible anomenar-la “psyqué” no sense descrèdit.

Herm: Exàctament. I , a més, em sembla que aquesta denominació és més científica que aquella.

Sòcr: I ho és. Amb tot , sembla realment ridícul donar-l'hi elnom tal com se li va possar.

Herm: I el que segueix a això? Com direm que és?

Sòcr: Et refereixes al cos? (soma)

Herm: Sí

Sóc: Aquest , es evident, em sembla complicat ; i molt, encara que no sembli que tingui gaires variacions. En efecte, hi ha qui diu que és la tomba “sema” de l'ànima, com si aquesta estigués soterrada actualment. I , donat que, a la vegada, l'ànima manifesta el que presenta a traves d'aquest, també se la anomena de manera justa “signe” (séma).

Malgrat tot, crec que varen ser Orfeu i els seus qui van passar aquest nom, sobre tot amb la idea de que l'ànima expia les culpes i de que té al cos com a recinte o receptacle en el que resguardar-se (soixetai) sota la forma de presó.Així doncs, aquest és el soma (presó) de l'ànima, tal com se'l anomena, mentre aquesta expia les seves culpes; i no hi ha que canviar ni una sola lletra.

Herm: Crec , Sòcrates, que això s'ha deixat suficientment formulat.Però, i sobre els noms dels deus, tal com fa un instant parlaves de Zeus ? ........

Cràtil , 399d-400d)

L'ànima s'ha d'entendre com lo racional i lo espiritual. Podriem dir que és l'autèntic jo de l'èsser humà. Però també coincideix amb el principi vital que segons el diàleg que hem llegit de Plató es presenta com principi d'ordre i veritable essència de la nostra naturalesa.

La teoria que es presenta en aquest fragment del diàleg ofereix una idea recollida des de la tradició pitagòrica i a la vegada des de la tradició de l'orfisme. Cal dir que el sentit va més enllà de la religiositat i recull una idea psicològica, antropològica i epistemològica.

1. Història del concepte ànima pels grecs :

L'ànima és entesa com una “bafarada” o un “alè” d'aire equivalent a la respiració, i a la falta d'alé quan una persona mort. A vegades s'entén com una mena de foc, com una mena de “energia vital” que s'apaga en morir. A vegades s'entén com una ombra, pressentida com una entrevista durant el somni. Però en els dos primers casos que trobem en Homer o bé en els pensadors més antics com els presocràtics Heràclit és un principi vital. Pindar es qui entén l'ànima com una ombra o un simulacre..

En llatí rebrà el nom d'animus i anima a diferència del grec psiqué o pneuma. Per exemple en Homer la psiqué significa de manera semblant “la vida com alé” i la ombra incorporal o imatge com “eidolon”.. Poc a poc es configura la idea de ser un altre, una idea de persona diferent a la del cos.

Plató en el Fedó defensarà un dualisme quasi radical del cos i l'ànima. L'ànima serà per ell una realitat essencialment immortal i separable. L'ànima aspira a alliberar-se del cos per retornar al seu origen diví i viure entre les idees, en el món intel·ligible. Fins i tot dins el cos, l'ànima pot recordar (reminiscència o anamnesi)les idees que havia contemplat pures en la seva vida anterior.La teoria de l'ànima pura és en Plató el fonament de la seva teoria del coneixement veritable i a la vegada constitueix la prova de l'existència de la mateixa ànima.Però aquest dualisme presentarà a Plató dubtes relacionats amb la moralitat, metafísica i epistemologia. La seva filosofia és la recerca de solucionar aquests problemes.

En qualsevol cas , l'anima té una característica que és la racionalitat i la divinitat perquè constitueix la part més excel·lent de l'ésser humà que ens vincula amb la divinitat i ens ofereix un destí immortal.

Per això el filòsof ha de fugir d'aquí, ha de purificar-se , viure en contacte amb les realitats que el sofista o polític ignora. Però també ha de construir la ciutat justa en la qual les relacions socials reflecteixin les relacions bones i rigoroses que són objecte del coneixement superior ( ciència). El filòsof és el savi retirat del món i de l'altra l'assenyat i just home que acaba sent el vertader polític que dóna lleis a la ciutat.

Sócrates és ateu ? Quina és la idea de religió dels grecs ?

Com elaborar un resum ?

Una de les primeres propostes de treball ha estat treballar el resum de text. Utilitzant les pàgines del dossier (pàgina 7 fins la pàgina 20) es demana un resum.

Què vol dir resumir ?

Resumir vol dir realitzar un procés de selecció i condensació de les idees de més valor estructural.

Què comporta resumir ?

1. pas : suprimir i seleccionar del text el que es consideri que té més valor.
2 pas : generalitzar i condensar en conceptes, idees el que el text valora.
3 pas : construir i fer un text nou .


Quins són els criteris d'avaluació per puntuar un resum i donar la màxima puntuació :

1. El resum selecciona les idees bàsiques i identifica el tema central .
2. Condensa les idees , busca generalitzacions , recull l'essencial.
3. Redacta de nou el text només amb el més fonamental.
4. La cal·ligrafia , l'ortografia i la construcció de les frases és adequada.


Si l'alumnat segueix aquesta pauta podrà saber com fer un resum i quins són els criteris per valorar el seu resum.


Recomanacions per fer un bon resum :

1.- Llegir el text més d'un cop i subratllar el que sembli que té més valor.
2.- No voler resumir tot d'una vegada. Delimitar els apartats i fins i tot els distints paràgrafs per busca les generalitzacions o les idees.
3.- Redacta de nou el text de manera clara, precisa, ordenada. Per això cal fer un darrer repàs per valorar l'odre, la puntuació, la claredat, la precisió.
4.- Llegir en veu alta el resum per veure si es repeteix el text o bé és un resum de les idees més importants.


Condicions :

A.- dia de lliurament.
B.- presentació a ordinador.
C.- Límit de 4 fulls.

EL CINISME I EL FEDÓ

El cinisme amb Antístenes i Diògenes el Cinic fan arribar la ironia socràtica a l'extrem fisn a l'escandol i el sarcasme. El cinisme blasfema contra el poder i per això és antiplatònic. La renúncia a la vida pública de la polis convertiex aquest corrent postsocràtic en una filosofia de l'existir. No hi ha comunitat , no hi han vincles d'unitat però en canvi hi ha estil comú , hi ha manera de fer semblant. L'annecdotari explica que quan Alexandre va arribar a Atenes per arribar a l'agora on hi havia molt públic es va fixar en un home que anava mig despullat. Alexandre va preguntar per ell i li van dir les personalitats que l'acompanyaven que era un dels homes més savis de Grècia. Alexandre es va apropar per demanar que ell podia oferir-l'hi el que volgués. Aquell savi va demanar a l'emperador Alexandre que s'apartés del seu davant perquè li tapava el sol. Aquell savi era un cínic.

Popularment la paraula cínic va referència i s'utilitza per aquella persona que desconfia de tota sinceritat, tota rectitud, i ho fa de manera grollera i sarcàstica.

FINS ARA AMB EL FEDÓ.....

Per què la mort de Sòcrates trigarà tant una vegada la setència es troba dictada?

"casualment el dia abans del judici es va coronar la popa de la nau que els atenesos envien a Delos." La nau que els atenesos van prometre a Apol·lo quan van ser salvats de Minos, rei de Creta i el seu Minotaure. Enviaven en honor del déu segons la tradició una nau i la ciutat d'Atenes s'atura per purificar-se sense que hi hagi cap execució pública fins que la nau no torni."
Sócrates estarà trenta dies a la presó on cada dia reb els amics i conversa amb ells. Però aquests preparen un pla d'evasió fins que Critó li diu que tot està preparat per fugir.

Per què Sòcrates no vol fugir de la presó si té les condicions i tot al seu favor?

Sócrates argumenta a Critó que si després de defensar que dedicar-se a la filosofia és aprendre a morir s'escapés què pensaria la gent ? I les lleis de la ciutat que sempre han estat qüestionades per ell veient fugir a Sòcrates ? I si fugia no era una manera de donar la raó a qui l'havia condemnat ? Per això qui condemna al mestre són els homes i no les lleis, A la injusticia no es pot respondre amb la injusticia , marxant i escapant de la ciutat.

Quina imatge tenim de Sòcrates segons Plató,els sofistes, Xenofont, Aristòtil ?

La historiografia ens adverteix que Sòcrates es pot acabar convertint en un problema. Jean Brun en el seu llibret "Sòcrates" ens parlarà de la paradoxa de ser l'origen de la filosofia però no tenir cap coneixement real i directa de qui va ser. Per això és parla de "fet històric" que té nombrosos testimonis que entren en contradicció.
Plató amb 20 anys coneix Sòcrates. És l'any 407 i el seguirà durant 8 anys fins la seva mort, l'any 399 a.c. Plató no assisteix a la seva mort. La seva persona queda tocada i plena de la figura de Sòcrates. En gairebé tots els diàlegs hi ha Sòcrates.Les obres del "Fedó" " Critó" i "L'apologia de Sòcrates" ens ofereixen un retrat del fet històric del socratisme. Plató doncs acabarà per idealitzar a Sòcrates doncs el representa com un autèntic savi per Atenes.
Xenofont escriu dues obres "els records" i " la defensa" , com historiador que és ofereix una crònica dels testimonis que poden ser fiables.El que Xenofont ens diu de Sòcrates és banal i planer i arriba a treure del personatge prestigi, importància i validesa com a savi.
Aristòtil neix 14 anys després dela mort de Sòcrates. Mai parla extensament de Sòcrates per tant no podem tenir una idea massa precisa del seu pensament. Diriem que el que sap Aristòtil de Sòcrates és gràcies a l'Academia de Plató i no afegeix res essencial .
La sofística ens ofereix una visió contrasocràtica del personatge. Aristòfanes en els nuvols ridiculitza el mestre. I els sofistes que intervenen en el seu judici l'acusen amb una rancúnia punyent de ser un corrupte, un fals i home perillòs.