SÒCRATES ACCEPTA EL SUICIDI ? UN DEBAT EN EL FEDÓ.

INTRODUCCIÓ

Què és el que ensenya Sòcrates a Simmies i Cebes , així com tots els assistents sobre la filosofia ? Si filosofar és aprendre a morir aleshores puc avançar-me a la mort de manera voluntària ? Per què el suicidi no és lícit segons Sòcrates?

Plantejem-nos el problema que en el pròleg Sòcrates debat amb els pitagorics Simmies i Cebes.

Si tal com ell sostè la filosofia és un aprenentatge cap a la mort perquè aleshores no podem avançar aquesta de manera voluntària ? Quina diferència hi ha entre el filòsof i el suicida ?

DESENVOLUPAMENT

En primer lloc la idea que sostè Sòcrates al llarg de tot el seu discurs és que el filòsof té una determinada actitud davant la mort.Això és el que ensenya. Aquesta actitud el fa sentir seré i tranquil davant la mort. Però és aquesta realment l'actitud del savi Sòcrates ? Plató ens dona detalls per avançar-nos sobre el tema. La dona de Sòcrates ha de marxar perquè no està prou preparada. Xantipa marxa. En segon lloc aquest aprenentatge forma part de la seva idea de morir. La mort és la confirmació del dualisme antropològic : som un cos i una ànima. La preocupació pel cos ens porta a tenir por davant la mort i caiem en una realitat sensible que ens pertorba i enterboleix la ment i l'ànima. L'ànima és la veritable essència de l'èsser humà. Això ens posiciona davant del fet de morir d'una manera diferent. La mort deixa d'existir com un problema i passarà a ser un objectiu per gaudir més de la vida.

Però la paradoxa pot produir-se quan sabem que ens avançem cap a la mort sense buscar-la com una finalitat. La mort no ha de ser una finalitat per evadir-nos de la vida sinó ha de ser tot el contrari ; un mitjà per arribar a saber viure millor i més alliberat des de l'ànima. [vid Pierre Hadot]

El suicida és qui comet un acte il·lícit contra els deus. La mort voluntària es produeix sense el consentiment dels deus. Qui es suicidia utilitza la mort per fugir de la seva realitat corporal i mundana. Les seves veritables pertorbacions de l'ànima no l'haurien de fer renunciar a seguir en aquest aprenentatge que és viure per aprendre a morir. Aquesta és doncs la veritable qüestió. Aprendre a viure tot aprenent a morir. Qui no es preocupa d'aquest aprenentatge en el fons acaba morint malament, de qualsevol forma i amb una actitud angoixada davant del fet. El filòsof no té por de la mort perquè ho ha après. Aprendre que viure consisteix en alliberar-te dels plaers dels sentits, del cos utilitzant el camí del coneixement. El suicida no s'allibera realment perquè queda atrapat en els darrers moments de la seva existència , precisament aquells que no l'han fet superar els seus problemes existencials. Més enllà de les consideracions morals que no fa Sòcrates en cap moment , la il·licitud del sucidi indica que l'existència s'ha d'anteposar a la veritable essència que és existir. Sòcrates no és suicida quan ho pot fer sinó que pren el verí que el portarà a la mort. Accepta la mort encomanada pel tribunal d'Atenes.

Per això resulta un error greu plantejar la mort de Sòcrates com un suicidi i entenen aquest com un acte de veritable alliberament interior de l'ànima. En aquest sentit un exemple similar d'un filòsof desaparegut fa poc , Lluis Maria Xirinacs, recorda i diferencia el suicidi de l'eutanasia personal com Empèdocles d'Agrigent i Sòcrates van realitzar.

CONCLUSIÓ

En resum el filòsof que practica com deia Sòcrates l'aprenentatge per saber morir ha entès que la mort és un esdeveniment més de la vida. Per això no s'avança sinó hi arriba de manera plàcida i serena , tal com els deus volen i accepten.