Quina és la concepció de l'ànima i del cos per Plató ?
En el diàleg “Cràtil” de Plató trobem el següent passatge :
“
Hermògenes: Doncs bé, tal com jo imagino , a això li segueix a continuació un assumpte; sens dubte a l'home li atribuïm quelcom que anomenem anima i cos.
Sòcrates : com no ?
Herm : Intentem aleshores , entendre això com el que hem fet abans.
Soc : Vols dir que analitzem fins quin punt és raonable el nom de “psiqué” i després , de la mateixa manera, el de “soma” ?
Herm: si
Sòcr: Bé, per dir-ho immediatament, crec que qui varen posar el nom de psiqué (ànima) pensaven quelcom així : que, quan acompanya al cos, es causant de que aquest visqui, doncs li proporciona la capacitat de respirar i de “refrescar” (anapsychón) , i que el cos mort tant aviat com l'abandoni el que el refresca.D'aquí , precisament , em sembla que li vàren donar el nom de psiqué. Però tingues paciència, si vols , perquè em sembla que estic ja comprenen una expicació més convincent que es troba als ulls dels amics d'Eutifró. M'imagino que aquests la despreciarien i la considerarien grollera. Així doncs mira si aquesta altra et satisfà també a tu.
Herm: Només tens que parlar o dir.
Sócr : Quina altre cosa , sinó l'ànima , penses tu que porta i soporta la naturalesa de tot el cos , a fi de que visqui i sobrevisqui?
Herm: Cap altre cosa
Sòcr : I què? No penses tu amb Anaxàgores que la ment i l'ànima es el que ordena i manté la naturalesa de totes les altres coses ?
Herm: Si
Sòcr: Llavors seria correcte donar el nom de “Physéche” a aquesta potència que porta i soporta la naturalesa “physis” . Encara que també es possible anomenar-la “psyqué” no sense descrèdit.
Herm: Exàctament. I , a més, em sembla que aquesta denominació és més científica que aquella.
Sòcr: I ho és. Amb tot , sembla realment ridícul donar-l'hi elnom tal com se li va possar.
Herm: I el que segueix a això? Com direm que és?
Sòcr: Et refereixes al cos? (soma)
Herm: Sí
Sóc: Aquest , es evident, em sembla complicat ; i molt, encara que no sembli que tingui gaires variacions. En efecte, hi ha qui diu que és la tomba “sema” de l'ànima, com si aquesta estigués soterrada actualment. I , donat que, a la vegada, l'ànima manifesta el que presenta a traves d'aquest, també se la anomena de manera justa “signe” (séma).
Malgrat tot, crec que varen ser Orfeu i els seus qui van passar aquest nom, sobre tot amb la idea de que l'ànima expia les culpes i de que té al cos com a recinte o receptacle en el que resguardar-se (soixetai) sota la forma de presó.Així doncs, aquest és el soma (presó) de l'ànima, tal com se'l anomena, mentre aquesta expia les seves culpes; i no hi ha que canviar ni una sola lletra.
Herm: Crec , Sòcrates, que això s'ha deixat suficientment formulat.Però, i sobre els noms dels deus, tal com fa un instant parlaves de Zeus ? ........
Cràtil , 399d-400d)
L'ànima s'ha d'entendre com lo racional i lo espiritual. Podriem dir que és l'autèntic jo de l'èsser humà. Però també coincideix amb el principi vital que segons el diàleg que hem llegit de Plató es presenta com principi d'ordre i veritable essència de la nostra naturalesa.
La teoria que es presenta en aquest fragment del diàleg ofereix una idea recollida des de la tradició pitagòrica i a la vegada des de la tradició de l'orfisme. Cal dir que el sentit va més enllà de la religiositat i recull una idea psicològica, antropològica i epistemològica.
Història del concepte ànima pels grecs :
L'ànima és entesa com una “bafarada” o un “alè” d'aire equivalent a la respiració, i a la falta d'alé quan una persona mort. A vegades s'entén com una mena de foc, com una mena de “energia vital” que s'apaga en morir. A vegades s'entén com una ombra, pressentida com una entrevista durant el somni. Però en els dos primers casos que trobem en Homer o bé en els pensadors més antics com els presocràtics Heràclit és un principi vital. Pindar es qui entén l'ànima com una ombra o un simulacre..
En llatí rebrà el nom d'animus i anima a diferència del grec psiqué o pneuma. Per exemple en Homer la psiqué significa de manera semblant “la vida com alé” i la ombra incorporal o imatge com “eidolon”.. Poc a poc es configura la idea de ser un altre, una idea de persona diferent a la del cos.
Plató en el Fedó defensarà un dualisme quasi radical del cos i l'ànima. L'ànima serà per ell una realitat essencialment immortal i separable. L'ànima aspira a alliberar-se del cos per retornar al seu origen diví i viure entre les idees, en el món intel·ligible. Fins i tot dins el cos, l'ànima pot recordar (reminiscència o anamnesi)les idees que havia contemplat pures en la seva vida anterior.La teoria de l'ànima pura és en Plató el fonament de la seva teoria del coneixement veritable i a la vegada constitueix la prova de l'existència de la mateixa ànima.Però aquest dualisme presentarà a Plató dubtes relacionats amb la moralitat, metafísica i epistemologia. La seva filosofia és la recerca de solucionar aquests problemes.
En qualsevol cas , l'anima té una característica que és la racionalitat i la divinitat perquè constitueix la part més excel·lent de l'ésser humà que ens vincula amb la divinitat i ens ofereix un destí immortal.
Per això el filòsof ha de fugir d'aquí, ha de purificar-se , viure en contacte amb les realitats que el sofista o polític ignora. Però també ha de construir la ciutat justa en la qual les relacions socials reflecteixin les relacions bones i rigoroses que són objecte del coneixement superior ( ciència). El filòsof és el savi retirat del món i de l'altra l'assenyat i just home que acaba sent el vertader polític que dóna lleis a la ciutat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario