De quina manera el cos enganya a l'ànima ?

Intentarem plantejar el problema de l'èsser platònic des del dualisme que afirma l'existència d'un cos separat d'una ànima. Actualment podríem dir una matèria separada d'una forma mental o psíquica ( la ment). Però derivat d'aquest problema ens plantejarem altres qüestions com : quina ès la relació entre cos i ànima beneficiosa o perjudicial ? Com superar una relació negativa entre aquestes dues parts ?

Plató és un grec nascut a Atenes al segle IV a.c que intenta fer una síntesi dels pensaments que corren i circulen dins la tradició de la seva època. La corrent pitagòrica i la corrent òrfica són dues grans fonts d'informació per Plató. La primera perquè situa la realitat dins una explicació matemàtica i geomètrica i per consegüent abstracte i formal. Els nombres i les seves relacions explicarien la majoria de les lleis que ens parlen de la realitat. Però també la segona teoria planteja que la realitat invisible o intel·ligible és la realitat essencial per naturalesa. L'anima en aquest sentit hi juga un paper crucial en aquesta realitat doncs permet en la mesura que la cuidem alliberar-se de les pors, dels desitjos i dels problemes.

Aquestes dues grans influències en Plató fruit dels seus viatges a les comunitats itàliques pitagòriques (Samos) fa que el filòsof busqui dins aquesta tradició la resposta a la pregunta sobre el món, la realitat, les lleis que ens expliquen aquesta realitat, aquesta relació amb el món mateix. Però dins la tradició hi ha una corrent molt forta que havia introduït aquesta manera de veure i admirar el món provinent dels filòsofs de la natura o físics de la natura com Anaximàndre, Anaxímenes, Heràclit, Parmènides, Anaxàgores,.... Molts d'aquests autors tal com Plató ens parla al diàleg del Fedó podrien formar part d'una recerca per trobar respostes fonamentades en causes de tipus material : com l'aigua, l'aire, etc... Aquests autors però es situaven més en una idea de canvi, de transformació permanent, de variabilitat que els sentits a primer cop d'ull podien garantir. Per això Plató ens parla d'una primera navegació , la dels sentits que per ell donaria una resposta insuficient a resoldre el problema sobre la realitat profunda i veritable. Les lleis no poden configurar-se dins una permanent variabilitat dels sentits. Per això en el mateix diàleg Plató ens parlarà de la segona navegació , la de poder accedir a la realitat intel·ligible i invisible de les idees o formes. Aquesta altre realitat arriba al fons de la realitat perquè ofereix un món invisible de veritables essències immutables, permanents, eternes, .... L'accès a aquesta realitat invisible només la pot realitzar una naturalesa que sigui propera :la ment o l'ànima (psiqué). Per això tornant a recorre a la tradició , Plató investiga sobre el concepte d'ànima a la Grècia del seu temps per descobrir que també aquesta idea té concepcions diferents i diverses. Homer i Hesiode tenien una idea d'ànima molt material i vinculada a una certa cosificació de l'ésser humà. Plató torna a vincular-se a les teories òrfiques per poder parlar de `l'ànima com una part que es troba accidentalment lligada al cos i que necessita alliberar-se ( purificar-se) per recuperar el seu espai i món propi ( el món de les idees). En aquest sentit la seva idea d'èsser humà és dualista doncs enten aquesta formació entre cos i ànima lligada a uns sentits que pertorben, distreuen, fan mal , etc i una raó o ment que busca el seu origen fora d'aquesta presó. El cos doncs és considerat com una tomba per l`'ànima. Perquè perjudica en tots els sentits a una ànima que té una naturalesa diferent i distinta. Per això la seva proposta serà purificar-se d'una realitat sensible que només li ensenya a distreures. El coneixement és el camí de l'ànima per arribar a trobar de nou el seu origen , que està en el món de les idees. Un coneixement que l'ànima en la mesura que ha viscut en anteriors moments pot recuperar perquè nomes es tracta de recordar (reminiscència). Així aprendre és recordar com un camí de recuperació de la memòria oblidada tot insistint en aquesta veritat interior que l'ànima té i sap. No es tracta de menjar cues de panses sinó més aviat és un exercici de practicar la filosofia com una teràpia per curar l'ànima , o sigui, el jo, el que una persona és. Aquesta pràctica ha de renunciar al cos i als sentits dispersos i distants per centrar-se en la raó i el coneixement de la ciència de les idees o formes. Això no és fàcil pèrò tampoc inpossible.

En conclusió , el cos es dedica a enganyar l'ànima presentant una realitat aparent i canviant però gràcies a la filosofia l'ànima recupera la raó que tenia perduda i comença a accedir al veritable coneixement de les idees per alliberar-se dels sentits per sempre.

Resum de Plató

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim1166.htm

Aquí teniu un excel·lent material per estudiar Plató. Cal tenir present que Plató és un filòsof, que vol dir un pensador que investiga , que neix en una època de crisi social i política. Grècia fa temps es qüestiona el seu govern i no troba una pau i una estabilitat permanent. Com aristòcrata pertany a un llinatge que de tenir tots els privilegis com a classe social veu amenaçada la seva intervenció social i política dins Atenes. Grècia sempre havia mantingut la creença en no barrejar les classes socials ni els pobles. Però en el segle IV comencen a arribar estrangers vinguts de diferents indrets que volen aportar coneixements i necessiten integrar-se dins una ciutat-estat o polis que no accepta fàcilment als metecos (estrangers). Per això la crisi comença amb la desmembració de les faccions poderoses i dominants de la polis que provinents de llinatges d'alta volada veuen que han de començar a renunciar als seus drets i privilegis. Aquesta realitat de l'aristocràcia feia que es vegin obligats a començar a barrejar-se amb altres classes socials per deixar descendència entre altres coses. Ja no són tan autosuficients com abans creien. Per això es veuen obligats a cedir i introduir altres classes socials dedicades al comerç i l'artesania que demanen també participar a l'àgora per discutir les seves opinions. La guerra del Peloponés ha fet que fins i tot el poder d'Atenes caigui a favor d'Esparta. Aquesta ciutat-estat considera que la millor forma de governar és la timocràcia ( el poder dels forts, de les castes militars i poderoses).

EL MÓN DE SOFIA : HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA

El món de Sofia és una pel·lícula que no ha tingut gaire èxit al nostre país però que quan va sortir la novel·la si va constituir una manera de fer filosofia i de pensar en filosofia. Les novel·les de Jostein Gaarder plantegen totes elles enigmes , dubtes, qüestions, i permeten al lector desenvolupar de manera força distesa la pràctica de fer-se preguntes misterioses o bé preguntes filosòfiques. En la novel·la del món de Sofia es planteja un recorregut per tota la història amb un curs de filosofia virtual que Sofia Amundsen de 15 anys va reben. El viatge és enigmàtic i pler de entrebancs. El noruec Jostein Gaarder , professor de filosofia , va iniciar la seva producció amb obres com "què hi ha algú? " on planteja la trobada entre un nen de 8 anys i un extraterrestre que miren de viure sense la diferència com a font de conflicte. Altre novel·la és "El misteri de Nadal " que fa un recorregut pel calendari d'advent i planteja la llegenda i la història com a fenòmens actuals. En "el misteri del solitari" Jostein Gaarder es planteja amb el jove protagonista : Qui som? d'On venim? des d'un triple viatge :Grècia,Mèxic-Espanya - i un viatge per la filosofia.

ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA

Mostra De Fotofilosofia 2008

View SlideShare presentation or Upload your own.

SÒCRATES I LA SOFÍSTICA . "WERTHER DE PILAR MIRÓ.

La novel·la de Goethe "Werther" representa dins la tradició romàntica la visió de l'heroi tràgic. El jove Werther s'entrega a un amor tràgic. El seu amor impossible amb Lotte ja compromesa amb Albert més gran que ella fa que el jove Werther decideixi a la fi acabar amb la seva vida. El suicidi torna a ser l'acte romàntic per excel·lència per una ànima tràgica i desventurada. Les cartes del jove Werther on explica això han servit a la directora espanyola Pilar Miró per recrear en aquesta pel:lícula la semibiografia de Goethe adaptada a un jove professor de grec que viu en un poblet del nord d'Espanya. En aquest indret coneix a Carlota de qui s'enamora apassionadament. En aquesta escena veiem com parla Werther , aquest professor de grec melancòlic i solitari, una classe sobre la relació entre Sòcrates i Protàgores d'Abdera , un sofista. S'explica com la relació entre els sofistes a l'Atenes de Plató va ser molt qüestionada alehores fins a l'actualitat. Al darrera de la qüestió apareix una relació amb el saber divers, diferent i plural que Atenes no podia tolerar. Sòcrates representa aquesta tradició antiga que veu com una immigració pot amenaçar els seus costums, les seves lleis i la pròpia tradició. Plató és evident que continuarà en la línia de Sòcrates plantejant una obertura o bé un tancament vers la resta de cultures.

ALLEN I LA FILOSOFIA

Un dels títols de pel·lícules de Woody Allen que ens pot servir per entendre el mite de la caverna de Plató és "La rosa púrpura del Caire". Aquesta pel·lícula planteja el mite diferenciant : realitat i ficció. En una societat en plena depressió econòmica el refugi d'una dona es pot trobar en el món del cinema. Aquesta dona mira pel·lícula rera pel·lícula amb la intenció de poder evadir-se del món que viu. Una realitat dura on el marit la maltracta, hi ha poc per gaudir, hi ha poc glamour,etc... El cinema es converteix aleshores en un moment per fugir de la realitat. Fins que un dia tot veient la pel·lícula per vuitena o desena vegada un dels actors del film es dirigeix a aquesta dona per parlar amb ella. A la fi el personatge surt de la pel·lícula i comença una fugida al món real on el personatge es trobarà amb el veritable actor de carn i ossos. El dilema s'iniciarà quan cal decidir quins dels dos mons és millor per aquesta dona. El món del cinema : glamouròs però fals perquè el cava no té gust a res, els cops de puny són de mentida, les joies i els diners són fals, etc etc o bé, el món exterior real on l'actor real de carn i ossos és un cretí, vanitòs, pedant que només busca l'èxit personal ? La pel·lícula planteja doncs aquest problema : El cinema és el món de les ombres , fals i enganyòs ? Però aquest món de les ombres no és a vegades millor que el dur món de l'exterior que fa mal i és desagradable ? La dona ha de triar entre els dos amors : un personatge creat i inventat per un guionista que intervé a la pel·lícula amb molta educació o bé un actor real que busca la fama i l'èxit personal. Quin ha de ser l'autèntic amor per ella ? El món que no fa mal i és glamouròs del cinema o bé el món real , dur i cretí que ..... i així el camí de l'eròtica platònica i la dialèctica platònica per arribar al coneixement són coincidents. El desig d'estimar Cecilia , que així s'anomena la dona, és més gran que el desig d'evasió de la realitat. Qui és el meu home ? , es preguntara en un moment de la Pel·lícula. L'accès al món real és dur i difícil si el desig és molt atractiu. Però el camí de l'eròtica porta a només desitjar el veritable amor, el que coincideix amb la Bellesa i el Bé. Nómés l'actor real de l'exterior ha de poder gaudir de l'amor de Cecilia.... però a la fi ....

QUÈ ÉS PENSAR? SÒCRATES I LA SOFÍSITICA

En aquest fragment de la pel·lícula " El club de los poetas muertos" del professor Keating podem veure com neix el mètode socràtic : la maieutica socràtica. El model que ens presenta difereix del model vigent; una cosa és instruir , alliçonar als altres i l'altre és educar o construir el coneixement. Keating explica que entendre la poesia no és llegir una definició que no s'entén de cap manera tal com el llibre explica amb el doctor en filosofia J.Richards. [Veure escena anterior]No es tracta d'un aprenentatge memorístic i sense significació per això que és l'experiència de la vida que un alumne te. Sòcrates representa el model de l'educació com a recerca de la veritat interior. No coneixem perquè si , coneixem per coneixen's millor a nosaltres mateixos. Aquesta doncs és la poderosa idea socràtica : "coneix-te a tu mateix". Un propòsit que permet avançar des de dins. Per això en la pel·lícula del director Peter Weir veiem com la sofísitica s'enfronta amb la dialèctica socràtica. La retòrica, l'euristica, l'oratoria no fan que l'alumnat es descobreixi a si mateix. Els experts dels llibres com aquest doctor en filosofia segueixen un model per donar lliçons als altres demostrant que en els eixos de les coordenades -tal com dibuixa Keating en l'escena anterior- només trobem una gràfica sense sentit. El valor de les coses i del coneixement sobre aquestes no rau en un aprenentatge lluny del món que vivim sinó en la pròpia existència. La poesia neix de dins , del que som, del que diem, del que el jove alumne descobreix quan el professor l'ajuda com si fos un part o un naixement que dona llum a les idees interiors... En aquesta escena doncs veiem com Sòcrates representat pel professor Keating ajuda a donar lluma a les idees poètiques del jove deixeble . "Oh, mi capitan , mi capitan" , repondrà el noi com si s'adonés que ara ja té un nou coneixement redescobert, reorientat, rememorat.... la reminisicència del món de les idees comença a fer el seu fruit.

I de les abelles i les formigues, les vespes i ....en el diàleg del Fedó.

Plato en el 82b-88c utilitza els exemples de les abelles, les vespes o les formigues per explicar que hi ha espècies més sociables i manses i que les ànimes dels morts poden també arribar-hi tot reencarnant-se si han estat moderades i justes. Aquesta idea de la metempsicosi o reencarnació segons el grau assolit permet introduir aquest exemple.

Si pensem en l'exemple podria sorprendren's que en tots els casos son insectes on domina el matriarcat.

Una idea del que estem dient la podem trobar en el llibre de Muriel Barbery , "L'elegància de l'eriçó" dins la conversa de dues noietes protagonistes es diu .

" La reina de les abelles , quan està llesta, emprèn el vol nupcial perseguida per un gran núvol de borinots.El primer que arriba copula amb ella i després mor perquè , en fer l'acte, el seu òrgan genital queda atrapat dins de l'abella. Així doncs, queda amputat i això el mata. El segon borinot que arriba a la reina, per copular amb ella, ha de retirar amb les potes l'òrgan genital del precedent i , per descomptat, immediatament li passa el mateix, i així successivament fins a deu o quinze borinots, que omplen la bossa espermàtica de la reina i li permetran produir, durant quatre o cinc anys, dos-cents mil ous l'any" (...)

Clar que sorpren doncs l'ús de l'exemple d'aquests insectes i d'entendre que formen part de les organitzacions socials ben organitzades , socialitzades i de una convivència a l'estil de les colònies.

Però perquè un exemple com aquest on domina la reina abella, o la reina formiga o la reina vespa? El paper de les dones a Grècia no era en absolut lloat ni tenia el protagonisme que les reines abelles tenen en la procreació de la colònia. Fins i tot el model de Plató sembla potenciar la cultura masculina i masclista per sobre d'altres. En el 82a precisament ha utilitzat dins el mateix diàleg del Fedó exemples de llops, falcons i voltors per parlar de la injusticia, la tirania i els robatoris . A quina classe de gènere atribueix les qualitats positives i les negatives?

Pel diàleg sembla que aquesta influència del tipus de vida que les persones han portat deprendrà del que s'ha aconseguit en la vida unida al cos. Aquesta ànima en funció de com ha viscut i com la seva ànima ha estat cuidada pot reencarnarse en un tipus de cos o altre. Si això sembla que es compleix tenim

1.- els ases i animals semblants ( rucs, bous, ..) que representen les ànimes dels que han viscut amb golafreria, insolència, amor a la beguda sense cap tipus de preocupació.

2.- els llops, falcons ,esparvers i voltors que han viscut practicant la tirania, la injusticia, la rapinya,

3.- les abelles, les vespes, les formigues que han viscut amb moderació i justicia, practicant la virtut cívica del poble però sense filosofia o raonament

Això voldria dir que sembla que les característiques positives s'atribuieixen a animals on domina el matriarcat com abelles, formigues, vespes mentre que els animals on domina el mascle com llops, falcons, voltors, rucs, ases tenen característiques negatives.

Si això és així per poder més tard entendre la seva idea de República o Estat distribuït per graus de coneixement : Quin paper aleshores es dona a les femelles , les dones dins l'organització social i la gestió de la producció ? L'herència cristiana que recullirà aquesta tradició sembla efectivament resoldre la pregunta donant el paper dominant als mascles dins la societat. Però aleshores ens podriem preguntar si dins l'Estat de Plató hi ha dones filòsofes ? I si no , quin paper tenen la resta de dones dins l'EStat ?

El professor Hector Salinas de la facultat de Pedagogia de Barcelona ens explicava que el projecte platònic és educatiu-polític-religiòs-jurídic intenta dibuixar una xarxa com entramat teòric que doni explicació a la realitat. Però la forma que utilitza per explicar les seves idees és "marcant diferències". Diferències de gènere, socials, polítiques,coneixement, La seva idea d'equilibri o harmonia precisament es correspondrà en marcar aquest fet diferencial. No podem entendre que hi ha diversitat dins el món grec. Una afirmació com aquesta configura la idea de que precisament el fet diferencial determina la ciutadania. El filòsof és un home "ideal" diferent a la massa del poble. El singular destaca per sobre del comú.Dona, esclau, nens i nenes no tenen dret a cap singularitat grega per això l'ànima es el que defineix l'home ( el seu interior). Per això la idea d'ànima es exportable a la idea de ciutat i a la idea d'home. No tohom és home, no tothom té ànima, no tothom pot viure i tenir el dret de la ciutadania. El mite de la caverna explica a la gent del poble que passa amb les seves ànimes vulgars. L'ànima és la ment , el centre conductor de l'ésser humà.

D'aquesta manera l'educació ( paideia) és una manera de civilitzar-se , de deixar de ser "bèstia".

I així fa que s'excloguin les dones, els esclaus, els nens. La dona viu dins la casa com Penèlope guardant la llar i preocupant-se de preparar-se per quan arribi el marit. Així s'estableix un codi que determina les funcions i el génere de cada persona. Les dones viuen a la casa, al seu interior per ser el complement de l'home.En aquest sentit els papers de Penèlope qui espera del viatge a Ulises i amb gran virtut no comet mai adulteri, Helena de Troia que perdrà la seva virtut per Paris , i Clitmenestra que matarà a Agamenó representen tres models de feminitat dins la Grècia clàssica diferents. Però la tradició i la codificació platònica s'encarrega de transmetre de forma exclussiva un únic model. I si ens fixem en la República VII ens parlarà novament del rusc de les abelles amb les abelles obreres i el borinot gandul i tirà. Penèlope representa aquesta abella obrera com a dona sumisa.