sábado, 29 de noviembre de 2008

De quina manera el cos enganya a l'ànima ?

Intentarem plantejar el problema de l'èsser platònic des del dualisme que afirma l'existència d'un cos separat d'una ànima. Actualment podríem dir una matèria separada d'una forma mental o psíquica ( la ment). Però derivat d'aquest problema ens plantejarem altres qüestions com : quina ès la relació entre cos i ànima beneficiosa o perjudicial ? Com superar una relació negativa entre aquestes dues parts ?
Plató és un grec nascut a Atenes al segle IV a.c que intenta fer una síntesi dels pensaments que corren i circulen dins la tradició de la seva època. La corrent pitagòrica i la corrent òrfica són dues grans fonts d'informació per Plató. La primera perquè situa la realitat dins una explicació matemàtica i geomètrica i per consegüent abstracte i formal. Els nombres i les seves relacions explicarien la majoria de les lleis que ens parlen de la realitat. Però també la segona teoria planteja que la realitat invisible o intel·ligible és la realitat essencial per naturalesa. L'anima en aquest sentit hi juga un paper crucial en aquesta realitat doncs permet en la mesura que la cuidem alliberar-se de les pors, dels desitjos i dels problemes.
Aquestes dues grans influències en Plató fruit dels seus viatges a les comunitats itàliques pitagòriques (Samos) fa que el filòsof busqui dins aquesta tradició la resposta a la pregunta sobre el món, la realitat, les lleis que ens expliquen aquesta realitat, aquesta relació amb el món mateix. Però dins la tradició hi ha una corrent molt forta que havia introduït aquesta manera de veure i admirar el món provinent dels filòsofs de la natura o físics de la natura com Anaximàndre, Anaxímenes, Heràclit, Parmènides, Anaxàgores,.... Molts d'aquests autors tal com Plató ens parla al diàleg del Fedó podrien formar part d'una recerca per trobar respostes fonamentades en causes de tipus material : com l'aigua, l'aire, etc... Aquests autors però es situaven més en una idea de canvi, de transformació permanent, de variabilitat que els sentits a primer cop d'ull podien garantir. Per això Plató ens parla d'una primera navegació , la dels sentits que per ell donaria una resposta insuficient a resoldre el problema sobre la realitat profunda i veritable. Les lleis no poden configurar-se dins una permanent variabilitat dels sentits. Per això en el mateix diàleg Plató ens parlarà de la segona navegació , la de poder accedir a la realitat intel·ligible i invisible de les idees o formes. Aquesta altre realitat arriba al fons de la realitat perquè ofereix un món invisible de veritables essències immutables, permanents, eternes, .... L'accès a aquesta realitat invisible només la pot realitzar una naturalesa que sigui propera :la ment o l'ànima (psiqué). Per això tornant a recorre a la tradició , Plató investiga sobre el concepte d'ànima a la Grècia del seu temps per descobrir que també aquesta idea té concepcions diferents i diverses. Homer i Hesiode tenien una idea d'ànima molt material i vinculada a una certa cosificació de l'ésser humà. Plató torna a vincular-se a les teories òrfiques per poder parlar de `l'ànima com una part que es troba accidentalment lligada al cos i que necessita alliberar-se ( purificar-se) per recuperar el seu espai i món propi ( el món de les idees). En aquest sentit la seva idea d'èsser humà és dualista doncs enten aquesta formació entre cos i ànima lligada a uns sentits que pertorben, distreuen, fan mal , etc i una raó o ment que busca el seu origen fora d'aquesta presó. El cos doncs és considerat com una tomba per l`'ànima. Perquè perjudica en tots els sentits a una ànima que té una naturalesa diferent i distinta. Per això la seva proposta serà purificar-se d'una realitat sensible que només li ensenya a distreures. El coneixement és el camí de l'ànima per arribar a trobar de nou el seu origen , que està en el món de les idees. Un coneixement que l'ànima en la mesura que ha viscut en anteriors moments pot recuperar perquè nomes es tracta de recordar (reminiscència). Així aprendre és recordar com un camí de recuperació de la memòria oblidada tot insistint en aquesta veritat interior que l'ànima té i sap. No es tracta de menjar cues de panses sinó més aviat és un exercici de practicar la filosofia com una teràpia per curar l'ànima , o sigui, el jo, el que una persona és. Aquesta pràctica ha de renunciar al cos i als sentits dispersos i distants per centrar-se en la raó i el coneixement de la ciència de les idees o formes. Això no és fàcil pèrò tampoc inpossible.
En conclusió , el cos es dedica a enganyar l'ànima presentant una realitat aparent i canviant però gràcies a la filosofia l'ànima recupera la raó que tenia perduda i comença a accedir al veritable coneixement de les idees per alliberar-se dels sentits per sempre.

No hay comentarios:

Avui hi ha necessitat d'explicar a Filosofia els arguments sobre l'exisltència de Déu

  Com podem explicar la idea de Déu dins la Filosofia d'avui ?  El que vull plantejar de fet també pot succeir amb altres temes com l...