NO SON SIMPLES ABRAZOS

Abrazos Gratis (Free Hugs): La historia de Juan Mann



" A veces todo lo que necesitas es un abrazo". Así comenzó Free Hugs Campaign, la historia de una persona conocida como Juan Mann, que un día decidió dar abrazos gratuitamente a la gente en la calle. Por pequeñas casualidades de la vida los abrazos de Juan Mann han roto todas las fronteras, hasta convertirse en un movimiento mundial. Pero eso es otra historia, el final de esta historia.
Enero de 2004, Sydney. Juan Mann acaba de volver de Londres y se siente solo. Sus mejores amigos están lejos, sus padres se han divorciado, ha roto con su prometida y su abuela está muy enferma. Necesita algo para alegrarse así que va a una fiesta, en la que una absoluta desconocida se le acercó y le dio un abrazo. " Me sentí como un rey, fue lo mejor que me ha pasado nunca" confesaba recientemente en una de las pocas entrevistas que hay de este personaje. Ese abrazo cambió su vida, y quizás la del resto del mundo. Seis meses más tarde, un 30 de junio, Mann salió a la calle, al Pitt Mall Street de Sidney, dispuesto a repartir abrazos gratuitamente. La gente le miraba extrañada, no sabía cómo reaccionar, hasta que pasados 15 minutos logró el primer abrazo de una anciana.
Juan Mann siguió con su campaña y todos los jueves por la tarde repartía sus abrazos en el mismo lugar de la ciudad más poblada de Australia. Pronto más gente se unió a la causa llegando a aparecer en algunos diarios australianos. Todos debían respetar unas mínimas normas: sólo abrazos, nada de citas, ni nombres, ni números de teléfono. De hecho el propio nombre del protagonista de esta historia es una incógnita, ya que en realidad Juan Mann (pronunciado "One Man", un hombre) es un juego de palabras.
Un día Juan Mann abrazó a Shimon Moore (guitarrista y líder de los Sick Puppies , cineasta, actor…) que por aquel entonces trabajaba como hombre anuncio en Pitt Mall Street. ¿Por qué haces esto?" le preguntó, y Mann le dio la misma respuesta que a todo el mundo: "porque me gusta dejar sonriendo a la gente cuando se separan de mí" . Shimon se quedó sorprendido "pensé que era la idea más alucinante que había visto en mi vida" declaraba recientemente en una entrevista, así que, decidió grabar en vídeo la historia de su amigo Juan pensando en un posible documental.
La popularidad de Mann y la cámara Moore llamaron la atención de las autoridades de Sydney que tomaron una absurda medida: prohibieron a Mann que siguiera con su campaña salvo que suscribiera un seguro de responsabilidad civil de 25 millones de $. Lógicamente esto no estaba al alcance de Mann. Pero nuestro héroe no se rindió y aunque acosado por la policía, siguió con su campaña aunque recogiendo firmas para presentar frente a las autoridades y seguir repartiendo abrazos. Recogió más de 10.000 que presentó en el ayuntamiento de Sydney que revocó la prohibición.
La historia siguió su curso hasta que un inesperado hecho desencadenó un nuevo rumbo. La abuela de Juan Mann falleció. La noticia llegó hasta Shimon Moore que en la actualidad reside en Los Angeles, y que pensó que tenía que hacer algo tratando, muy en el espíritu del Free Hugs, de arrancar una sonrisa de Mann. Así que recuperó las horas de grabación y realizó una especie de videoclip con las imágenes de Mann y un tema de su banda ('All the same'). El montaje lo hizo en una noche y se lo envió a Mann en un CD con el mensaje: "esto es lo que tu eres" . Además lo colgó en YouTube, seguro que ya lo has visto…

El vídeo comenzó a hacerse muy popular y el 22 de septiembre apareció en la portada de YouTube. La historia apareció días más tarde en el popular programa de la ABC "Good Morning America" y en otros programas de televisión (mira este de la televisión australiana, o este resumen del 60 Minutes Australia ). Además se ha transmitido de manera viral hasta llegar a todo el mundo. A día de hoy es uno de los vídeos más populares de YouTube y ya supera los 4 millones de visualizaciones (mientras escribía este artículo, dos horas, ha pasado de 3,9 millones a 4,1).
Pero lo más increible es que el movimiento Free Hugs ha roto todas las fronteras y ya hay gente que se ha sumado al movimiento en todo el mundo: Nueva York, Polonia, Corea , Canadá, Zurich , Roma, Dussledorf, Kiev, Barcelona, Valencia, Tel Aviv… Y sigue…
Sin duda el mayor viral de la historia. Quizás un hombre, Juan Mann (One Man), nunca imaginó hasta donde iban a llegar sus abrazos. Seguro que Shimon Moore ni remotamente imaginó que su vídeoclip iba a convertir a su grupo en mundialmente famoso.
Juan Mann permanece en su anonimato aunque ya es mundialmente famoso (aunque se ha cortado el pelo porque comenzaban a pararle a todas horas). Sigue yendo cada jueves a Pitt Mall Street. Y sus abrazos siguen recorriendo el mundo…
Un abrazo

REFLEXIONS SOBRE LES MEDITACIONS CARTESIANES

Què és la modernitat? El 31 de març de 1596 va nèixer Descartes. Viu entre les lliçons de l'escolàstica i el nou pensament. Quin és el paralelisme entre La Metafísica d'Aristòtil i les seves Meditacions Metafísiques ? En les dues obres es tracta el coneixement i la relació que com a subjectes establim amb aquest. La filosofia és com un arbre on l'arrel és la metafísica i el tronc la física, així com les branques que surten d'aquest són la resta de les ciències: medicina,arts mecàniques i la moral. Sembla que hi ha doncs una mateixa orientació que en Aristòtil : una ciència de les primeres causes, dels primers principis , o sigui, una filosofia primera o Metafísica. Com a ciència teòrica dels primers principis busca el Bé i la raó final. Però el punt que es separen Aristòtil i Descartes ve per l'esperit científic nou que veu el nostre autor. Li cal un métode distint al que Aristòtil havia trobat per teoritzar sobre el món, l'èsser i Déu. Quin és el mètode científic adequat per arribar a la veritat? Per això s'instala en el racionalisme fisicmatemàtic.

Si ens fixem en els titols de les seves obres : " Regulae ad directionem ingenii" 1628 ; "Tractat del món" 1633 ; "Diòptrica, Meteors,Geometria" 1637; "Discurs del mètode";......

Però en les seves "Meditacions Metafísiques" veiem com arriba a trobar un mètode en la seva experiència pròpia. O sigui, el seu jo racional troba el camí dins el dubte per ser alliberat gràcies al seu propi discurs racional. Ja l'any 1636 escriu una carta al pare Mersenne amb la proposta de publicar un projecte sobre la idea de ciència universal que ell té. En l'obra anterior " Discurs del mètode" s'havia encarregat del problema de Déu i de la ment humana" 1637 però resulta ser una part incompleta pel seu projecte. Per això en les Meditacions hi ha un home nou que l'any 1641 amb l'obra apareix.

En les Meditacions Descartes podrà rebre les objeccions dels homes més preparats (científics, polítics, teòlegs, artistes,...) que entraran en debat amb la seva obra y el seu pensament. Per això es dirigeix a un públic més restringit, disposat a meditar.

Qui està preparat per la meditació en estat pur? Aquest meditar és l'exemple elevat del pensar amb un mateix i per un mateix. El pensament és el que fa possible la res cogitans com una realitat ferma, fonamentadora i bàsica de la resta. Per això el camí s'inicia posant en qüestió tot el que l'educació ens ha donat de manera dogmàtica, tot el que els costums ens fan creure i tot el que l'autoritat ens imposa amb una lògica tenebrosa. Aleshores , què podem conèixer sense els continguts de la nostra educació, el costum i la tradició ?

Chantal Maillard i la seva poesia

La poesia de la professora filòsofa i poeta experta en pensament oriental Chantal Maillard relata i reflexiona com si fos una prolongació metafísica del seu ésser. "Matar a Platón" de Tusquets escrita al 2004 ens investiga poèticament l'instant:

17

Pudo evitarlo, pero no lo hizo.
No quiso hacerlo. Pudo
cerrar las páginas del libro
y no lo hizo. ¿ Qué le retiene de hacerlo?


Cualquier ser se alimenta de los demás en un acontecimiento

Què és l'instant ? Un moment de decisió i un espai per l'indecisió ? Un aconteixement alimentat, en el que projectem vers els altres el que som i el que expressem? Som éssers fruit dels aconteixements i de fet la nostra història s'explica per aquests instants. Podem decidir en aquest instant una successió o seqüència que condueix més enllà. El llibre l'excusa. La llibertat permet decidir entre obri-nos a la lectura o bé tancar-nos per aquell instant. La voluntat permet contrarestar el desig i l'artifici. Una pregunta final o primera. Limit ? Què ens limita o ens delimita els aconteixements? Una reflexió , un sentiment, una irreflexió? Ens alimentem dels altres perquè vivim dels altres. Els fets ens condueixen a una necessitat dels altres mateixos.

Un altre dels seus poemes "Husos" ( notas al margen) Pre-textos , 2006 on defineix ella mateixa l'existència com el moviment d'un "fus a un fus" .....

"Sobrevivir . A plazos. Plazos cortos. Plazos para sobrevivir .
Vivir sobre.
Abajo , la aterradora, ineludible condición.
Vivir a condición de sobrevivir. Condicionada al sobre.
Dentro, nada. Dentro, llora. Infinitamente."



Ara és l'existència com a condició per seguir existint. Un joc fràgil i incert de terminis establerts. Breus. S'especifica aquesta condició deshumanitzadora... de ser , de viure, de tenir que enganxar-se a la vida mateixa.



L'existència ens esvaeix entre les moltes situacions que ens representa. Ella delata que l'aconteixement no resulta la situació perfecte però tampoc la condició ideal. La relació entre el que pensem i el que sentim sovint no es coincident.

" Había aprendido a escuchar del silencio tantas cosas. Un espacio que le delataba como si fuera la razón de tanto o de tan poco. Sinceramente se veía como si fuera un navio perdido en alta mar.

Nada era irremediable y todo era pasajero. Las tardes se construian como mañanas y estas se dormisqueaban entre pasillos de su largo piso. La música sonaba ahora. En tantos idiomas diferentes. Se transportaba así hacía sus abismos personales como el refugio de aquello que había conseguido saber. Todo de ella y nada de ella. Una sinrazón diferente que le prometia atardeceres espectaculares para seguir entre sus notas y sus melodias permanentes. Escuchaba su tiempo favorito ese "swimg Alabama" o ese " sumerthime" candente de complicidad. La noche si aparecía pronto servia para darse cuenta de su sueño : un lado vacío de una cama , un rostro distante y alejado que unicamente lo llenaba con tantas y tantas músicas distintas... eso si que era un refugio para su estética existencial.

EL PROBLEMA DE LA RELACIÓ MENT-COS DINS EL CINEMA

Sembla que el llenguatge cinematogràfic pugui ajudar a explicar una mica més a les generacions d'avui els problemes que la filosofia planteja des de fa temps i temps. Un d'aquest problema són les relacions entre el que Descartes anomena res cogitans i res extensa. Aquesta relació entre ment i cos ja fa temps que ha plantejat moltes respostes. Dualisme de substàncies o Monisme de substàncies ? Som un simple cos o quelcom més que un mecanisme material tal com apuntaven els racionalistes de l'època ? Un autor com Julien Offroy de La Mettrie en el seu llibre L'Home Màquina i com el propi Michel Foucault escrivia sobre el tema:

"L'homme machine de La Mettrie és una reducció materialista de l'ànima i una teoria general de l'ensinistrament , al centre de les quals regna la noció de docilitat que uneix el cos manipulable al cos analitzable."

L'any 1964 amb el títol "Controversias sobre mentes y máquinas" l'editorial tusquets publicava dins cuadernos infimos un interessant debat editat per Alan Ross Anderson, doctor en Filosofia de la Universitat de Yale, EUA. En aquesta època encara no s'havia produit la confrontació entre el campió d'escacs del món Kasparov i l'0rdinador DEEP BLUE . El desenvolupament dels ordinadors encara estava per arribar i semblava impensable anar més enllà del debat. Però hi havia dins la introducció una de les idees que per mi poden il·luminar el debat sobre el tema:

a) la tesi que els essers humans som mecanismes i que la ment seria senzillament conseqüència d'aquest mecanisme ben construit .

b) la tesi que tota màquina és producte de l'intel·ligència humana i que cap màquina pot arribar a les característiques humanes.

Aleshores a la pregunta sobre si les màquines pensen o no, hi ha doncs el problema d'aquesta relació entre la ment i la màquina. Dins el llibre hi havia un article de Turing un clàssic on es repasaven el conjunt d'arguments sobre la relació per arribar a la idea següent :

" El proceso de aprendizaje puede considerarse como la búsqueda de una forma de comportamiento que satisfaga al profesor .Como problablemente existe un gran número de soluciones satisfactorias , el método aleatorio parece mejor que el sistemático....."

Aquestes paraules semblen confirmar que som producte d'unes teories científiques producte de l'atzar dins l'evolució. La genètica confirmaria precisament aquesta mètode aleatori. A la llum d'aquesta idea sembla que el comportament no seria previsible...I el concepte de màquina pensant com podria ser un robot no entraria en la lògica científica si en la lògica filosòfica...
Una pel·lícula com Tommy del musical produit per el grup The Who plantejava aquesta relació entre comunicació ment i cos tal com també en parlaven en la pel·lícula de Johnny agafà el seu fusell. Un altre pel·lícula que planteja el control entre ment i el cos és " Yo, robot" que es va realitzar abans d'un altre interessant film " Gatacca".
Per exemple dins la Tommy sembla que la seva incomunicació fa que el noi només pugui relacionar-se amb el joc de màquines pinball. Això converteix el protagonista en un ésser marginat, aïllat i desvinculat de la realitat. La pel·lícula en format opera-rock va tenir pel grup The Who molt èxit. Dins l'era de les drogues dels anys 60 representava una reflexió sobre el seu consum, la relació amb el sexe lliure, i la música com expressió de la llibertat.
L'altre film de Yo Robot planteja aquest món dominat per les màquines on la relació entre humà i no humà és molt fràgil. Sembla que sigui tan fràgil que un petit error humà pot trencar aquesta relació. De retruc apareixen altres temes i qüestions com : la creació divina, la creació humana, el determinisme o l'indeterminisme genètic, .... Cal dir també que un dels referents del cinema sobre aquest tema és Blade Runner " de Ridley Scott sobre el guió de la novel·la de P. Dick "¿Sueñan los androides en ovejas electricas? "
Però dins el debat entre cos i ment es podrien afegir moltes altres pel·lícules sobre el tema...

RENÉ DESCARTES I EL CINEMA DE TAVERNIER

Presentem un altre aproximació a la filosofia de René Descartes amb el cinema del director francès Bertrand Tavernier que l'any 1973 va dirigir "RENÉ". La pel·lícula planteja en format 16mm l'anomenat cinema introspectiu o d'autoreflexió. René es passeja per les aventures d'aquest filòsof que tenen lloc a la guerra dels Treinta anys al servei del duc de Baviera. La pel·lícula planteja els pensaments del jove Descartes dins el camp de batalla i entre trets de mosquetons tot esperant les ordres del contraatac. Descartes dins aquesta situació decideix posar en dubte tot el seu saber sobre filosofia, física, etc .... René seguit pels seus companys decideix atacar les tropes enemigues després de pensar que cal començar amb un nou métode i coneixement. La seva impetuositat arrosega els companys fins que les tropes del duc de Baviera reagrupades sobre l'únic pont que queda en peu sobre el Danubi cal pendre una decisió. Es tracta de decidir si cal conservar el pont o volar aquest únic punt per creuar el riu. Descartes dubte i lluita Fins que el pont cau i Descartes cau , el so de la trompeta porten els aliats dels francesos , els suecs prenen part en la batalla. A la fi la pel·lícula acaba amb un Descartes al costat de la reina Cristina de Suecia llegint la seva obra "Tractat de les pasions de l'ànima"....

DESCARTES I JOHNNY AGAFÀ EL SEU FUSELL 2 PART

Vull que pareu atenció en el darrer fragment de la primera part quan Johnny a partir de les rates que sembla que el volen atacar es pregunta sobre el somni i la realitat. El plantejament del noi sempre és enormement reflexiu i racional, la ment en aquest cas és l'únic que l'allibera del seu patiment. El fet que estigui el seu rostre tapat encara accentua més aquesta situació de solitud. De fet el pensament racionalista cartesià acaba amb un solipcisme absolut. El solipcisme és la concepció filosòfica i antropológica que confirma que unicament podem tenir una seguretat absoluta sobre el nostre jo però la resta de coses resulta per nosaltres impossible de tenir-hi cap coneixement. La veu en off fa el paper de consciència interior amb la que el protagonista es qüestiona absolutament tot del seu entorn. El record es va fent cada vegada més fonedís : com puc distingir entre la realitat i la ficciò, entre el somni i la vigilia, entre el que penso i el que visc ? Aquest interrogant que aparentement sembla absurd en el cas dels malalts, els bojos, pot semblar menys trivial. Qui pot estar segur del que viu o del que li sembla viure ? Els somnis son un clar exemple del que es planteja però també els estats de deliri, de psicosi, d'obnubilament , alucinació, il·lusió , etc..
La infermera juga el paper de cuidadora i consoladora del malalt. En el fons ella protegeix a Johnny de tot el món extern i juga el paper de comunicadora, de transmisora entre ell i el món. Aquest paper Descartes el situa en Déu. Déu serà la garantia entre el meu cogito i el món extern. La res infinita permet que la meva evidència sobre qui sóc no es posi mai en dubte. La infermera permet que Johnny sapiga on es i que una simple rata és un animal inofensiu si ella vol. A la fi la ciència considerarà el malalt com un objecte. Té realment consciència clara per saber què vol? La ciència pren el paper de justiciera, de moralina que disposa la setència per a Johnny. El subjecte -Johnny- es barreja amb el objecte mateix. Sembla que tot resulta massa provisional per una moral encara ambigua en aquests temes. Què val una vida ? Què val una mort digne? Quin preu té la dignitat humana ?

DESCARTES I JOHNNY AGAFÀ EL SEU FUSELL

Dins el llibre realitzat per Anacleto Ferrer, Xavier Garcia, Fransesc Hernàndez, Bernando Lerma anomenat Cinema i Filosofia com a Grup Embolic i publicat per edicions La magrana trobem una excel.lent reflexió sobre Descartes i la pel·lícula produïda al 1971 Johnny agafà el seu fusell del director Dalton Trumbo.
L'argument planteja la vida d'un ex combatent de la Primera Guerra Mundial que ha perdut tota la seva capacitat de sentir però encara li queda la possibilitat de reflexionar. Entre records i pensaments Johnny repensa la seva existència. Qui sóc jo? Què pensa i què viu ? Què sommia i què és real ? Realment es troba aillat del món exterior i demana una eutanasia a crits davant la seva situació personal. El cos ja no té cap sentit per aquest soldat i la ment només li recorda constantment la guerra injusta que ha patit. El seu crit és una denúncia a la injusticia La vida és un cos o una ment? Qui som ?
La pel·lícula planteja els temes cartesians de René Descartes : el criteri de veritat ( què és real i què és fictici ? la ment , quin paper té en l'ésser humà ?


Descartes planteja en el seu "Discurs del Métode" 4rt part que podem fingir que no tenim cap mena de cos però una qüestió diferent és la nostra ment, el cogito com anomena ell al pensament. El ex soldat només li quedava la ment i amb aquesta podia recordar, viatjar, pensar, somniar, imaginar, tot aquelles accions que el feien que penses amb claredat. De fet el protagonista és un racionalista que s'aferra als seus arguments per justificar la seva decisió i el seu dubte sobre la condició en la que es troba. Avui que el tema del dret assistit a morir dignament pel govern Zapatero torna a plantejar-se i que països com Holanda ja fa temps que permeten l'aplicació de l'eutanasia torna a sorgir amb força el problema cartesià. Qui sóc jo? Un simple cos que pateix, es merceix, s'emociona, s'enamora, o bé una ment que s'interroga, pensa, medita, reflexiona, ...? El fet d'estar mutilat en un hospital fa que les teves condicions i possibilitats es vegin molt minvades. La pel·lícula "Mar Adentro" també plantejava el problema entre les raons que esgrimia una teologia catòlica que no admet per mitjans humans cap interrupció del procès natural de la mort i una ciència que reaccionàriament busca donar solucions al problema de la mort digne. Casos com els dels malalts terminals que recorren a les lleis holandeses per poder morir possen el sistema judicial europeu en un atzucat. La pel·lícula que plantejem ens obre possibilitats per interrogar-nos sobre aquestes questions.....