Vull que pareu atenció en el darrer fragment de la primera part quan Johnny a partir de les rates que sembla que el volen atacar es pregunta sobre el somni i la realitat. El plantejament del noi sempre és enormement reflexiu i racional, la ment en aquest cas és l'únic que l'allibera del seu patiment. El fet que estigui el seu rostre tapat encara accentua més aquesta situació de solitud. De fet el pensament racionalista cartesià acaba amb un solipcisme absolut. El solipcisme és la concepció filosòfica i antropológica que confirma que unicament podem tenir una seguretat absoluta sobre el nostre jo però la resta de coses resulta per nosaltres impossible de tenir-hi cap coneixement. La veu en off fa el paper de consciència interior amb la que el protagonista es qüestiona absolutament tot del seu entorn. El record es va fent cada vegada més fonedís : com puc distingir entre la realitat i la ficciò, entre el somni i la vigilia, entre el que penso i el que visc ? Aquest interrogant que aparentement sembla absurd en el cas dels malalts, els bojos, pot semblar menys trivial. Qui pot estar segur del que viu o del que li sembla viure ? Els somnis son un clar exemple del que es planteja però també els estats de deliri, de psicosi, d'obnubilament , alucinació, il·lusió , etc..
La infermera juga el paper de cuidadora i consoladora del malalt. En el fons ella protegeix a Johnny de tot el món extern i juga el paper de comunicadora, de transmisora entre ell i el món. Aquest paper Descartes el situa en Déu. Déu serà la garantia entre el meu cogito i el món extern. La res infinita permet que la meva evidència sobre qui sóc no es posi mai en dubte. La infermera permet que Johnny sapiga on es i que una simple rata és un animal inofensiu si ella vol. A la fi la ciència considerarà el malalt com un objecte. Té realment consciència clara per saber què vol? La ciència pren el paper de justiciera, de moralina que disposa la setència per a Johnny. El subjecte -Johnny- es barreja amb el objecte mateix. Sembla que tot resulta massa provisional per una moral encara ambigua en aquests temes. Què val una vida ? Què val una mort digne? Quin preu té la dignitat humana ?
La infermera juga el paper de cuidadora i consoladora del malalt. En el fons ella protegeix a Johnny de tot el món extern i juga el paper de comunicadora, de transmisora entre ell i el món. Aquest paper Descartes el situa en Déu. Déu serà la garantia entre el meu cogito i el món extern. La res infinita permet que la meva evidència sobre qui sóc no es posi mai en dubte. La infermera permet que Johnny sapiga on es i que una simple rata és un animal inofensiu si ella vol. A la fi la ciència considerarà el malalt com un objecte. Té realment consciència clara per saber què vol? La ciència pren el paper de justiciera, de moralina que disposa la setència per a Johnny. El subjecte -Johnny- es barreja amb el objecte mateix. Sembla que tot resulta massa provisional per una moral encara ambigua en aquests temes. Què val una vida ? Què val una mort digne? Quin preu té la dignitat humana ?
1 comentario:
xavi!
on estan les preguntes???
Publicar un comentario