sábado, 24 de enero de 2009

Chantal Maillard i la seva poesia





La poesia de la professora filòsofa i poeta experta en pensament oriental Chantal Maillard relata i reflexiona com si fos una prolongació metafísica del seu ésser. "Matar a Platón" de Tusquets escrita al 2004 ens investiga poèticament l'instant:

17

Pudo evitarlo, pero no lo hizo.
No quiso hacerlo. Pudo
cerrar las páginas del libro
y no lo hizo. ¿ Qué le retiene de hacerlo?


Cualquier ser se alimenta de los demás en un acontecimiento


Què és l'instant ? Un moment de decisió i un espai per l'indecisió ? Un aconteixement alimentat, en el que projectem vers els altres el que som i el que expressem? Som éssers fruit dels aconteixements i de fet la nostra història s'explica per aquests instants. Podem decidir en aquest instant una successió o seqüència que condueix més enllà. El llibre l'excusa. La llibertat permet decidir entre obri-nos a la lectura o bé tancar-nos per aquell instant. La voluntat permet contrarestar el desig i l'artifici. Una pregunta final o primera. Limit ? Què ens limita o ens delimita els aconteixements? Una reflexió , un sentiment, una irreflexió? Ens alimentem dels altres perquè vivim dels altres. Els fets ens condueixen a una necessitat dels altres mateixos.

Un altre dels seus poemes "Husos" ( notas al margen) Pre-textos , 2006 on defineix ella mateixa l'existència com el moviment d'un "fus a un fus" .....



"Sobrevivir . A plazos. Plazos cortos. Plazos para sobrevivir .
Vivir sobre.
Abajo , la aterradora, ineludible condición.
Vivir a condición de sobrevivir. Condicionada al sobre.
Dentro, nada. Dentro, llora. Infinitamente."



Ara és l'existència com a condició per seguir existint. Un joc fràgil i incert de terminis establerts. Breus. S'especifica aquesta condició deshumanitzadora... de ser , de viure, de tenir que enganxar-se a la vida mateixa.



L'existència ens esvaeix entre les moltes situacions que ens representa. Ella delata que l'aconteixement no resulta la situació perfecte però tampoc la condició ideal. La relació entre el que pensem i el que sentim sovint no es coincident.

" Había aprendido a escuchar del silencio tantas cosas. Un espacio que le delataba como si fuera la razón de tanto o de tan poco. Sinceramente se veía como si fuera un navio perdido en alta mar.
Nada era irremediable y todo era pasajero. Las tardes se construian como mañanas y estas se dormisqueaban entre pasillos de su largo piso. La música sonaba ahora. En tantos idiomas diferentes. Se transportaba así hacía sus abismos personales como el refugio de aquello que había conseguido saber. Todo de ella y nada de ella. Una sinrazón diferente que le prometia atardeceres espectaculares para seguir entre sus notas y sus melodias permanentes. Escuchaba su tiempo favorito ese "swimg Alabama" o ese " sumerthime" candente de complicidad. La noche si aparecía pronto servia para darse cuenta de su sueño : un lado vacío de una cama , un rostro distante y alejado que unicamente lo llenaba con tantas y tantas músicas distintas... eso si que era un refugio para su estética existencial.






2 comentarios:

Muriel dijo...

I ella seguirà al mateix lloc, amagada darrera les blanques, les negres, les corxeres...i els silencis.

Muriel dijo...

El comentari anterior ja no te cap sentit, li falta la música, cap sentit. Pq ha desaparegut? :(

DE CUENTOS CONTADOS PARA QUE NADIE LOS LEA

  Entré por la puerta de acceso . Encima hay un cartel enorme que señala e indica : HOSPITAL PARA TRISTEZAS INCURIABLES.  Aquí estoy -le dig...