Buscar este blog

viernes, 31 de julio de 2009

Lectura d'estiu : La dictadura de la incompetència de Xavier Roig

El llibre del Xavier Roig produeix una mena de sensació agredolça.Des del principi sentencia que- tot citant a Martin Luter King- hi ha silencis còmplices tal culpables com paraules i actes del tot considerats dolents. I això ens porta a una segona pregunta : Tenim por de ser lliures ?
L'autor continua fent-nos preguntes com : Per què volen educar-nos fent que depenguem dels poders públics ?
A continuació fa un repàs dels tres moments que segons l'autor ha viscut l'Estat a casa nostra : un estat providència on la societat civil renuncia a la seva llibertat en benefici de tenir una individualitat feble o liquida. Un Estat benefactor dels problemes a conseqüència de ser individus febles i per fi un Estat que ha retallat les llibertats individuals i del col·lectiu. Aquesta és la situació en que ens trobem avui : normes de circulació del 80 per hora, normes de civisme de begudes alcohòliques, normes de reciclatge , normes de consum responsable , etc etc A continuació segueix justificant el seu model privat per arribar a la sanitat i l'educació.
Què vol dir dir tenir dret a l'educació ? La seva resposta arriba del pacte entre societat civil i Estat públic a canvi d'impostos de tothom per enviar a tots els nens i nenes a l'escola. Però això és a canvi de res ? Sembla que hi ha gent que s'ho creu del tot que és a canvi de res.
La primera premissa doncs és que el sector públic no té bones intencions i és clarament interessat. Per què sinó una matèria com educació per a la ciutadania o una matèria com alternatives a la religió ?
Per això cal independitzar la funció pública dels poders públics
En segon lloc la funció pública ha de tenir uns costos mínims com empresa privada per ser rendible.
En tercer lloc no cal que tingui cap ànsies de control com a funció pública (més recursos no vol dir més bons resultats)
Això ens ha de portar a reduir els pressupostos per educació, ser transparents en el que fem establint clarament els criteris, els projectes de centres, els sistemes d'avaluació... i optimitzar els recursos dins el sistema democràtic que som amb plena llibertat i autonomia del que fem.
En aquest sentit el debat públic i privat és un debat fals produït pels sindicats , cal buscar un debat entre centre eficient i productiu perquè fa que els alumnes avancin i centre no productiu i poc eficient. Per això cal un sistema de control que avaluï la tasca docent i de centre respecte als resultats i projectes aconseguits. Per què tanta oposició dels sindicats a aquesta qüestió ? No som ni volem ser autocritics i preferim ser súbdits controlats. Tan educació com cultura potser són dos paradigmes de la manipulació dels poders polítics actuals utilitzant frases com eduquem pel Bé comú. Què és el Bé comú , el que decideix un determinat govern de dretes o d'esquerres ? O bé el que necessita la societat civil i la ciutadania ? Si els nostres fills i filles són tan bons nens i nenes com és que la societat adulta resulta tan estúpida i idiota ? Quin ha de ser el model òptim de funcionament educatiu ? Què beneficia millor l'alumne ?
a.- la qualitat professional del professorat que imparteix coneixements perquè està adaptat a les necessitats actuals i de mercat
b.- la formació continuada amb avaluació i competitivitat dins tot el sistema educatiu per fer avançar sempre .
c.- la responsabilitat en els resultats que no pot ser una cosa únidireccional sinó ha de ser compartida.
El nostre sistema educatiu és obert i competitiu i transparent ?

Hi ha un acudit que està molt bé , que l'explicaré perquè afegeix humor al tema :

" Diu que surt una noia de dins d'un ascensor al replà de l'escala tot cridant :
-M'han intentat violar , m'han intentat violar !!!!!
-I li pregunten sap qui ha estat ?
- Si ha estat un polític
- I com ho sap ? -li pregunten
Doncs perquè ho he hagut de fer tot jo ..."

A la fi un llibre que dona idees , que opina sobre la societat civil per reivindicar la seva autonomia i llibertat amenaçada que es llegeix fàcilment pels seus exemples i ens porta a pensar que Catalunya no és el centre de l'Univers.

martes, 28 de julio de 2009

Cal llegir avui ?

[ Font :Joieria Lorenzo González Sintes.Anys 1950.Gran Gràcia.]

Fa poc va finalitzar el curs escolar i tot repassant les lectures d'estiu que l'alumnat tenia com a deures per les vacances , vaig començar a preguntar-me si no resultaven ser els títols clàssics de sempre. En aquesta llista apareixien noms com : " La crida salvatge" " Aloma" "Rebeldes" ·L'odissea".... Efectivament eren clàssics perquè jo ja els recordo de quan anava a l'escola. Però la meva curiositat va portar a seguir investigant el motiu que existia per triar aquestes lectures i no d'altres més actuals com a lectures d'estiu per l'alumnat. Sota la taula de les fotocòpies del centre hi havia una pila de fulls per ser lliurats amb un títol que deia : Guió de treball de llengua. La meva capacitat per seguir indagant va fer que inicies ràpidament la seva lectura per descobrir aquest treball , sense sorprendrem de que fos de llengua i no de literatura. A la recerca doncs del meu objectiu vaig procedir i seguidament va aparèixer un únic punt com a element del guió: fitxa bibliogràfica.
O sigui que l'activitat de lectura es reduïa a elaborar aquesta fitxa amb un conjunts de dades informant del contingut del llibre i dels aspectes com editorial, nom, número de pàgines, etc...
Però amb un darrer intent de poder arribar al final de la meva curiositat vaig trobar-me amb un alumne del centre que precisament portava en ma els seus treballs d'estiu. Per això desprès de parlar sobre el curs vinent i del futur mes immediat com eren les seves vacances a la platja del poble vaig directament preguntar-l'hi : Penses que t'agradaran les lectures d'estiu ? El noi abans de respondrem va mirar un moment el seu mòbil i va deixar anar sense cap escrúpol : "vaya tostón ".
Em pregunto si la lectura ha de ser un mitjà per arribar a alguna cosa més significat iva o més personal o bé ha de ser una fi per si mateix. O sigui, els fem llegir perquè aprenguin a elaborar fitxes bibliogràfiques plenes de dades i ens demostrin que han llegit sense causar en ells cap mena de plaer o de gaudi per la lectura mateixa ? O bé els fem llegir perquè aprenguin a través de la lectura coses sobre el seu món, la seva vida, el seu entorn i disfrutin del que llegeixen ?
Dins una societat interactiva la lectura més que mai potser podria buscar aquesta interacció amb la vida, amb la realitat mateixa penso. Vull dir que la lectura i llegir ha de ser un mitjà per arribar a alguna cosa més i més tard ja descobriran que és o pot ser un fi per gaudir. O potser ha de ser un fi i busquem que llegeixin i ens demostrin que ho fan sense preocupar-nos de si els agrada i els genera sensació de benestar i plaer. Interactuar no és fàcil segons amb què i amb qui però la lectura hauria de poder generar no tanta informació i més coneixement i per tant intentar aconseguir que el que llegim ara per ara sigui dinàmic , obert, pler de suggerències i permeti com eina o instrument ser un mitjà per trobar-nos amb la vida i nosaltres mateixos.
Ho podem fer tal com s'enfoca a vegades dins l'escola amb fitxes bibliogràfiques i amb els clàssics repetits de sempre ? No penso que aprenguem gaire del que a vegades una resposta com la del noi ens ensenya i si ho fem potser hauríem d'estar a temps per canviar no us sembla ?

viernes, 17 de julio de 2009

QUI ÉS FRIEDRICH NIETZSCHE

Aquest dies que tenim més temps per practicar la filosofia -podriem dir- poden ser útils per intercanviar idees. Precisament a propòsit de la lectura de Michel Onfray "La inocencia del devenir" (la vida de Friederich Nietzsche) hem pogut pensar sobre els mecanismes que ens porten a ensenyar , explicar la filosofia dins l'aula. Aquest autor ens proposa una idea interessant: deixar de reproduir el pensament dels autors de manera dogmàtica i sense cap interrogant. Una biografia hauria de ser un element viu, experiencial, narratiu, dinàmic, obert, que generi entre el pensament i l'obra un discurs que interrogui, que qüestioni, que dialogui i faci que lector i pensador ens presentin mutuament en un diàleg fictici -real. Aquesta estratègia permet que la filosofia examini la pròpia vida i recuperi potser una presència i l'aula deixi de ser un espai mort , tancat, barrat, acadèmic i irreal. La recuperació a través del teatre d'un autor com Nietzsche -tal com Onfray- proposa ens ofereix una possibilitat de recerca i investigació més pròxima a la pràctica filosòfica.
D'altra banda en el bloc http://filosofaamartillazos.blogspot.com/ i fent una referència a la necessitat o no de recuperar certs tòpics nietzscheans obliga a recuperar novament la idea d'Onfray amb voluntat de fer una lectura de dalt a baix dels autors i no una relectura ràpida, en diagonal . Efectivament sorpren a vegades aquesta lleugeresa per voler fer parlar els filòsofs com si el nostre coneixement dels mateixos fos profund i intens. Resulta interessant per mi un bloc que he trobat que fa una proposta http://terra-longe.blogspot.com/2008/03/friedrich-nietzsche-max-klinger.html diferent . Nietzsche és més paraula que grafia ? El filòsof és més orador que escriptor per naturalesa ?
L'ús inadequat que fem d'autors-idols els dibuixa ideològicament segons ens convingui com si fossin una moneda de canvi per defensar que sabem pretesament ser crítics i irreverents o experts hermeneutas de la tradició. En aquest sentit l'aprenentatge de la filosofia resulta pler de tòpics com aquests dies he escoltat de persones aspirants al cos de professorat de secundària. Les constants referències a Kant , a Lakatos, a Izuquiza,... seguien manifestant aquella vella magistralitat dels autors i el seu alliçonament doctrinal. Podem anar més enllà de les lectures acadèmiques dels autors i els seus pensaments?

jueves, 9 de julio de 2009

OKURIBITO










El cinema per un occidental molts cops sembla resultar molt més explícit i descriptiu que per un oriental. L'accent i el matís resulta clar en la pel·lícula "DESPEDIDAS (OKURIBITO) ". El tema no és gens fàcil : la relació amb la mort. Segurament la nostra tradició europea ha treballar el tema en algunes pel·lícules : El septimo sello" de Bergman, "Linea mortal" , Ghost" "City of angels"...
Ara sembla que el director de "Elephant" Gus Von SAnt ha fet un film "Last days" sobre els darrers dies del lider de Nirvana. La mort sembla doncs un tema humà que socialment dona possibilitats per reflexionar, pensar, explicar, escriure... La pel·lícula de Yôjirô Takita no pot deixar indiferent a ningú. Orient té una sensibilitat especial on domina l'estètica per sobre dels elements moralitzadors propis de la nostra tradició. No sembla jutjar i quan ho fa s'aparta del discurs occidental que sembla respira virtuositat per tots cantons. Poc a poc l'espectador es va deixant atrapar per una atmosfera amable, ingènua, ....La mort es presenta com un ritual que obre la porta a altres experiències vitals. No es tracta de cap final, de un tabu que socialment ens obliga a reflexionar i plorar en silenci sinó tot el contrari. El tempo fílmic acompanyat per la música del violoncel transporta a aquesta reconciliació final. L'acte estètic es converteix en un acte ètic i no moral o moralitzador. Orient ens narra amb les paraules justes el que Occident sembla arraconar en els seus espais quirúrgics i asèptics. La mort continua sent un problema perquè el vivim com a problema. Despedidas és una pel·lícula trista, melancòlica però que ajuda a realitzar aquella catarsi que a vegades necessitem per pensar-nos i conduir-nos a una estètica de l'existència.








miércoles, 1 de julio de 2009

Comunicar i la seva competència en el segle XXI



Què vol dir comunicar ? Informar ? Aprendre? Em pregunto si tota forma de comunicació és una forma d'aprenentatge ? El gest és comunicació ? El so és comunicació? La imatge és comunicació? El silenci és comunicació? Una pantalla en blanc és comunicació? L'autisme és una forma de comunicació? Les competències comunicatives aplicades a les àrees curriculars poden defensar la inclusió de l'espai de comunicació en el món docent. Però si tornem a la pregunta inicial ens podem preguntar si tota comunicació és una forma d'aprenentatge. Lipovesky acaba de publicar el llibre · La pantalla global" juntament amb Serroy. Els dos autors sostenen efectivament que ha canviat el paradigma comunicatiu superant el model clàssic : codi,emisor,receptor.... és clar que el suport mediatitza el contingut i el significat . La pantalla de cinema, de televisió, de mòbil, de videoconsola, de psp, de bluckberry, de GPS,etc ofereix un contingut determinat amb un determinat significat perquè inclou no només el suport com a mitjà de transmissió sinó també canvia la relació entre aquest i qui l'utilitza i com ho utilitza. I això modifica el coneixement i l'aprenentatge . Quan diem que no es llegeix potser hauriem de matisar per dir que no es fa amb els mateixos suports i les mateixes maneres. També és cert que l'excès d'informació genera desinformació , així com la velocitat d'informació ha canviat la mateixa en una mercaderia sotmesa a la llei de mercat. Sembla que la producció literaria , artistica es condueix a una simple producció econòmica sense criteris ètics i acabem fent i llegint ideologia basicament del model social proposat. Què és sinó un llibre de text ? Llegim pantalles i escriviem amb el teclat. De l'ús del bolígraf que enganxa am la ma tot rodejant amb els dits arribem als copets dels ditets en càpsules de plàstic enclastades. Però és cert que les audiències són pluriculturals i les imatges/paraules es confonen ... Es tracta de conèixer el codi comunicatiu per poder interpretar el seu significat....Quan una societat deixa de parlar, llegir, escriure i escoltar per començar a adquirir competències comunicatives aleshores sembla justificar que l'aprenentatge ha passat en segon terme. I això en educació és perillòs perquè les competències poden acabar sent terra de ningú, espai desert , asèptic, buit i formalment pler de bons formadors, propòsits, models , pràctiques, ... on tinguem grans comunicadors , grans comunicacions sense cap voluntat d'ensenyar a aprendre , ensenyar a pensar, ensenyar a estar...
En resum la llengua, és una eina que millora la nostra forma d'aprenentatge com una eina que facilita el coneixement i la comunicació. Però no a l'inrevés doncs ens podem trobar amb un caixò d'eines sense cap finalitat més que tenir-les al magatzem.

PUBLICIDAD GRATUITA