APRENDRE NO VOL DIR SABER O TENIR CONEIXEMENT

   foto  Aeroport de Munich  8 maig 2010

Fa ara quasi un any que vaig viatjar amb Amical Mauthausen en el 65 aniversari de l'alliberament del camp de treball de Mauthausen a Aústria amb 8 instituts més de la resta d'Espanya i nombrosos familiars, testimonis i autoritats . El meu interés pel tema de l'holocaust havia començat feia dos anys enrera amb el cinema. A classe d'ètica havíem vist i treballat una pel·lícula que explicava els primers origens del nazisme : " El reinado del mal". En el mateix any vàrem veure també un altre pel·lícula sobre el tema "Diarios de la calle" on s'explica la vida en una escola americana on els guetos impedeixen sortir de la marginalitat i de l'analfabetisme cultural. En aquesta pel·lícula amb un grup de reforç d'adaptació curricular vaig poder treballar de forma molt intensa els fets que s'observaven i que reproduien una situació de desmotivacio, falta d'interés amb un perfil de nois i noies enganxats per la violència estructural de pobresa, droga, armes, bandes tribals, .... La pel·lícula presentava l'encert d'una professora que busca guanyar-se l'alumnat malgrat el sistema educatiu no confia en els propis nois i noies. La professora per arribar als nois els parla de l'experiència d'Anna Frank . La classe es converteix en una lectura dels Diaris d'Anna Frank amb la visita posterior al museu de New York sobre la Shoah o l'holocaust. La visita i el contacte amb una supervivent que va conèixer a la protagonista de la lectura conseguia que els nois i noies poguessin aprendre de l'experiència de dolor, de solitud, de desconsol, de barbàrie que havia provocat el nazisme. Vaig convertir la classe en un laboratori on anavem reproduïnt el que veiem fragmentat. Per això vaig parlar amb els nois i noies de la violència física, verbal, moral que alguna vegada al llarg dels seus anys havien patit directe o indirectament . Els nois i noies també van començar a escriure un diari explicant com la pel·lícula les seves emocions i sentiments a diari sobre el tema d'aquesta violència absurda que molts d'ells vivien a casa, a l'escola , al carrer .  EL tema sembla que va atrapar de tal forma que acabaren identificant-se amb la professora de la pel·lícula. Per això hem van demanar seguir treballant el tema de l'holocaust... 

Des d'aleshores porto ja tres anys treballant el tema amb lectures, cinema, treballs, exposicions,  dibuixos, fotografies,.... Com deia el curs anterior aquesta oportunitat va fer coincidir anar primerament a reproduir la ruta de l'exili republicà  des del pas de Coll d'Ares fins a Argeles, Colliure, Elna, la Jonquera....   i més tard arribar a Mauthausen. 

El viatge amb nombrosos testimonis com Edmon Gimeno, José Alcubierre, .... va permetre reflexionar i experimentar amb les paraules que rebiem i els gestos que viviem un grapat de sentiments, emocions, ....i un aprenentage sobre el tema. Les paraules viscudes no sonen igual que les simplement reproduides per la història i els historiadors.. Els nois i noies van intercanviar amb joves austriacs estudiants d'espanyol un diàleg sobre aquesta transcició de règims totalitaris que arriben més tard a la democràcia. El aleshores conseller d'interior Joan Saura i  el president de Memorial Democràtic Miquel Caminal van participar juntament amb els nois i noies d'aquest aprenentatge sobre fets, valors, emocions d'homes que van patir aquesta situació absurda com a conseqüència del nazisme. 

En el retorn del viatge els nois i noies van verbalitzar en alguns actes a casals d'avis i àvies que aquells fets els havien marcat per sempre... I sembla  que aquest aprenentage de testimonis era suficient per realitzar treballs de recerca i investigació sobre el tema ....

Ara però després d'una certa distància tinc la sensació que aprendre sobre l'holocaust nazi no és el mateix que saber-ne molt o conèixer els fets que la història ens ha narrat.. 

I tota experiència per dura que sigui, per dolorosa, per directa que sigui ens dona un aprenentatge concret que com éssers humans interioritzem a la nostra manera i la personalitzem com podem o com volem.. Tots els que entrarem a les càmerescastell de Hartmein on s'aplicava l'eutanasia a presoners malalts o discapacitats psíquics no hem apres el mateix . Les persones integrem dins nostre el que vivim i el que sentim a la nostra manera... Per això determinades experiències ens ajuden en alguns casos a crèixer i en altres a distanciar-nos més dels altres .. Tinc la sensació que en alguns casos hem pogut integrar aquests testimonis i ara ens els sentim com propis però en altres han acabat sent part de la documentació que el nostre cervell procesa i emmagatzema. No tota experiència serveix de la manteixa manera a tothom per crèixer com a persona o fer-ho en el sentit de les paraules de Walter Benjamin o Theodoro Adorno ...Hi ha alguna cosa a dir després d'Auschtwitz ?  

Les nombroses lectures que segueixo fent a classe : " Si  Això és un home" Primo Levi, "El violí d'Austchwitz" de Maria Angels Anglada , " K.L Reich d'Amat-Piniella " o la que hem proposo ara a fer "Sussanna " de Gertrude Kolmar familar de Benjamin han fet que aprengui que sempre hi ha una distància entre els fets i l'experiència que en tenim del que vivim, sentim, patim, coneixem... 
No tothom que viatja a Mauthausen "torna a nèixer", ni tothom que llegeix Primo Levi es pot reconèixer en les seves paraules ... Hi ha una distància ètica entre paraules que aprenem i  fets o gestos que vivim, ..Hi ha una distància entre l'holocaust i  nosaltres mateixos ... Sento certa pena , cert desconsol  i tristesa per aquest fet per no entendre que les experiències ens toquin a tots i totes de la mateixa manera ...hem sap greu de veritat ..però està clar que aprendre no vol dir saber o tenir coses dins el cap ..