CREURE EN LA VIDA ...... O NO

Resulta força curiós que entre molts companys i companyes de filosofia hi ha la idea de creure que l'alumnat no acaba  d'entendre prou el que intentem explicar. Fa pocs dies escoltava el comentari d'una companya molt a prop de la jubilació que deia que estudiaria filosofia tot just quan acabés del món laboral. Què pot voler significar això ?  "No sé si m'entenen "  "els veig desconnectats" ... Aquesta sensació d'insatisfacció entre el professorat de filosofia que en els forums (filolist) o en els grups de treball (grup del maresme de filosofia) s'escolta no penso que sigui casualitat.. Es ara la filosofia més difícil que abans ?  Ens expliquem pitjor ?  Precisament observo la gran quantitat d'hores que el professorat de filosofia dedica a blocs, moodle, webs, slides, ... i la reflexió que surt en aquest espais entorn a materials, formes d'aprenentatge , didàctica i metodologia.  Jo mateix a primer de filosofia enguany estic treballant la filosofia utilitzant algunes sèries com "Els Simpson"  "House" "Els Soprano" per treballar l'ètica en relació a la moral;  la ciència i la pseudociència , la política :el dilema ciutadà-estat.  

Ara que torno a corregir examens de Hume un autor complex pels nois i noies torno a trobar-me amb el mateix : la sensació que no m'entenen prou . No m'agrada dir "m'escolten prou " perquè penso que això la majoria de professorat ho sap utilitzar molt i molt bé per dir altres coses que precisament no fan referència a la capacitat receptiva del nostre alumnat. Aquesta setmana he parlat bastant amb adolescents que tots mostraven una gran preocupació per la vida. Ens adonavem ells i jo que havien perdut la confiança en ells mateixos, que s'abandonaven en el mar de la sort i de la incertesa. En les converses les emocions i els sentiments despertaven aquest estat de no creure en l'error, el fracàs, l'equivocació... Per això preguntava sobre aquestes pors, aquests desenganys, aquest estat de desesperació en molts casos per no arribar als 10 punts per accedir a una carrera o un cicle formatiu... Repetien roboticament frases que havien après i que escoltaven de pares, professors , mitjans de comunicació ..."tu no vales para nada" ....

Tot arribant al final de la setmana aquest estat de consciència dels nois i noies ha originat en mi personalment més enllà de la reflexió una munió de sentiments i emocions fruit de les meves circumstàncies que han fet dirigir-me a mi mateix per respndre sobre si val la pena creure en la vida o no. Es cert que filòsofs com Nietzsche i Hume han estat els grans defensors de la vida però des de la realitat de l'error i del fracàs. La seva visió optimista dels instants, dels moments, de l'alteritat  ha produït un pensament fort capaç de la lluita per creure en la vida . La definició nietzscheana d'home com una mena de cuc que s'arrossega per terra no ens ha de fer oblidar la seva teoria sobre l'etern retorn , teoria del superhome . L'optimisme de Hume malgrat la societat anglesa mai l'entengués del tot pot ser una bona reflexió per adolescents que avui semblen viure en els mons artificials del ciberespai , on les relacions immediates i instantànies semblen oferir refugis artificials per no saber viure davant la caiguda permanent en moltes situacions. La filosofia analitza, reflexiona, critica però hauria de servir per aquesta tasca permanent de relacionar-se amb un mateix i amb els altres.. No és fàcil però tampoc cal que ho sigui.  L'amistat que és una relació que dins l'adolescència es descobreix permet aquest recolçament per la vida. Però també en les seves ombres ofereix l'amargor de l'existència fràgil i escadusera ... Creure en la vida des del propi espai personal o no ? aquesta és un forma de vida , una realitat de vida ....