domingo, 4 de noviembre de 2007

L'amor no és cap pel·lícula ben feta.

El divendres vaig anar al cinema a veure "ONCE". Aquest film presenta la història d'una crisi de parella. El protagonista després de que la seva parella un dia marxi de casa i es trobi sol busca en la música la teràpia. Tota la pel·lícula és un encadenat de cançons que parlen de sentiments, emocions, fustracions, mentides, passió, mirades, paraules, gestos, paissatges i amor o desamor. El noi cantautor ajuda al seu pare vidu a reparar aspiradores i guanya uns calerons cantant aquelles "oldies songs" que tothom vol escoltar. Al vespre, però , actua amb el seu repertori personal fins que un dia una noia jove txeca s'atura a escoltar la seva música. S'inicia una relació entre una home adult desesperat i cínic , fustrat que no creu en quasi res de la vida i una noieta jove immigrant que troba en ell les il·lusions perdues i les esperances musicals el seu somni . El noi comença aleshores a creure en el que fa i així neix el seu primer disc musical amb un grup d'amics que canten com ell pels carrers d'Irlanda. Poc a poc la relació entre ells dos busca en la complicitat l'entusiasme, l'emoció, la passió, i el retrobament amb l'amor. Ella té una filla de pocs anys i viu amb la seva mare de manera molt austera. De petita havia tocat el piano i això fa que l'ajudi a composar les cançons i les seves lletres. Quan a la fi el noi es decideix per anar a buscar la seva parella , també retorna el marit de la noia que era a Txequia.
D'aquesta pel·lícula m'han agrada't especialment dos moments : el primer quan abans de marxar el noi i la noia poden tenir un "rollet" i el director prefereix no caure en el que l'espectador busca. La noia no el va a buscar a la cita que ell li proposa. El segon que els dos protagonistes només entenguin que els dos es salven perquè precisament són complices del que busquen per això tornen amb les seves parelles respectives encara que el noi li regali aquell piano que tan havia desitjat la jove protagonista. Com es veu l'amor no és cap pel·lícula a l'estil de holiwood amb finals perfectes.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Certament, l'amor no és com ens el pinten a les pel·lícules de Hollywood.
Crec que aquesta peli m'agradara.

Ens veiem demà amb el nostre gran amic Plató.

Muriel dijo...

Habitualment, el normal és que algun dels dos no es presenti a la cita. Tot i que tb hi ha qui es presenta, sense que per això hagi d'estar un final de cine, sortosament persones. Fa poc vaig tenir una conversa sobre l'mportància de tenir on tornar, no tothom torna, no sempre es vol tornar, però tenir on és prou important.
Fa tant que no vaig al cine...poder aquesta sigui una de bona per tornar a anar-hi.

MIRADAS EN UN CALEIDOSCOPIO . LAS MEMORIAS DEL SILENCIO

He salido tarde . Voy con la   prisa impulsiva   -golpeando   a ritmo de titc-tac con los pies - para poder ganar al tiempo . P...