He nascut a Barcelona dins els anys del franquisme. La meva educació va estar com la de molts catalans i catalanes dins una escola privada , religiosa i castellanitzada. Els valors que vaig viure eren plenament de portes endins gràcies a les revistes com Serra D.Or i la nadala que rebia el meu pare d.Omniun. El meu avi parlava molt poc de la guerra i de la II República. Quan a vegades la meva àvia feia referència als temps anteriors al poble de La Riba o a Valldorgina ens parlava de fam, misèria i patiment. Vaig tenir companys que en els darrers anys del franquisme venien amb camises blaves i boina vermella i aixecaven el braç en alt mentre ens cridaven en el desconcert o on davant del professor la paraula "Rojo". En plena adolescència recordo especialment una vegada que un antic alumne d.escola amb un amic ens va increpar dient que el seu gos un doberman estava entrenat per matar "rojos y separatistas". Les primeres manifestacions franquistes properes a la mort de Franco a la Plaça dels països Catalans van servir per demostrar que encara hi havia molt camí per fer. Amb la llei Amnistía la transició va fer que es caigués un una amnesia col·lectiva tal com en una conferència vaig poder escoltar per el filòsof Josep Ramoneda en unes xerrades sobre "El valor dels valors". Parlar en català públicament va resultar una forma més de folklore amb el primer llibre que vaig tenir el darrer any "Guaita ". Vaig fer tota la meva carrera de filosofia en castellà sense cap llibre , ni classe que fos impartida en català al llarg dels cinc anys. Més tard em va passar quelcom semblant amb la diplomatura de tècnic en empreses turístiques a San Pol de Mar. Eren els anys 80. La llei de la televisió i el cinema va semblar el moment propici per canviar les coses però la poca producció catalana va fer novament caure en el pessimisme. Vaig fer una tercera carrera de teologia a la Facultat de Sant Pacià a Barcelona i al centre Borja de Sant Cugat amb una presència tímida del català capitanejada gràcies als professors de Montserrat i altres com Oriol Tuñi, Eusebi Colomer, E. Vilanova, Deulofeu, Bosch-veciana, Guiteras, ...... En entrar a treballar en educació vaig voler optar amb convenciment ideològic per el sistema públic. El primer que em vaig trobar va ser una escola pública on encara conservaba una placa amb el dia que el caudillo por la gràcia de Dios , jefe de los ejércitos va inagurar el centre. I vaig tornar a estar amenaçat per comentar que potser al 1990 calia canviar aquell símbol. La meva exparella amb un grau de discapacitat del 89% una vegada en tornar a casa en taxi , únic transport possible per les seves condicions,va haver de baixar per dirigir-se al conductor en català. Eren any 1998. Vaig continuar guanyant la plaça de funcionari públic de filosofia fent la prova en castellà. El barri que vaig arribar a fer de professor de filosofia Sant Adrià castellanoparlant va propiciar que les classes fossin especialment complicades per llegir textos de Plató en català per edicions 62 i en castellà. Sempre he lluitat per conseguir llibres de filosofia en català davant la gran quantitat que hi ha traduïts en castellà. Quan a la fi hem van donar la plaça a Mataró recordo que el professorat amb una majoria adolescent castellanoparlant feia autèntics esforços per demanar que repetissin la resposta quan ho feien en castellà. Com dius ? No entenc ? Fa poc vaig fer els cursos de doctorat en Teoria i Història (Pedagogia) en castellà totes les classes i dels 20 alumnes 19 van presentar en DEA en castellà. El curs anterior vaig ser secretari dels tribunals opositors de filosofia on el temari i programari era en castellà, les seves lectures en castellà en un 90% i la defensa de les programacions i el seu lliurament en castellà. Enguany he estat corrector de les proves de selectivitat hi he trobat que dels 150 examens un 30 % eren en castellà. Però que no hi havia més que per faltes ortogràfiques que descontar un 0.25 final del total amb un número il·limitat de faltes. El meu fill que va a una escola pública de Barcelona té la majoria de les classes en castellà. Al meu institut rebem el diari "El pais " en castellà diariament. ..........
Podria continuar amb moltes altres annècdotes sobre la història de Catalunya que ja no impartim a Batxillerat ........Per això avui més que mai cal anar a defensar el que hi ha algú que ens vol fer creure i és mentida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario