Teatre : La Gavina d'Anton Txekhov

Fa anys vaig poder gaudir de l'obra de Txekhov "La Gavina" al Teatre LLiure quan era a Gràcia. Aquest autor sempre ha estat per mi un referent teatral per arribar al més íntim de l'esperit humà. L'adaptació que ara David Selvas fa no et pot deixar indiferent. Els personatges s'apropien dels seus clitxes i es descriuen per entre les diverses escenes com si fossin representacions del drama humà de l'escriptor mediocre i fustrat, de l'amor impossible, de l'egocentrisme narcicista , del fracàs vital, de ...   L'escena avança poc a poc entre la cuina i el saló amb la representació de personatges que venen a pasar una vetllada al camp. La confrontació camp i ciutat gira de forma paral·lela entre escriptura autèntica i escriptura ficticia , entre realitat i fantasia. Per què l'escriptor ha d'escriure per un públic fidel i sotmès als costums i a les modes ?  El jove escriptor que lluita per obrir-se pas a la vida resulta incomprés i el seu debat personal amb ell mateix i amb el seu amor es simbolitza per la gavina. La gavina morta que l'amic fa disecar i metafòricament representa el somni d'una llibertat esclavitzada per les relacions humanes. Una mare possessiva, una novieta innocent i insegura, una dona que s'emborratxa tot sommiant el seu amor impossible.... I dins el garbuix de personatges que es dibuixen la figura del mestre d'escola que sembla viure en el seu món aïllat de tot i de tothom. Potser la figura que més fa pensar per la realitat que desprén ; mediocre i  grisa. Un paper secundari que borda perfectament aquesta idea actual del mestre d'aula situat en les antípodes de la societat. La resta començant per la mare , actriu garrepa i endiosada per el seu mirall mentider  o bé el doctor donjuan que observa des de la barrera sempre la hipocresia del món i deixa fer... La durada de l'especacle dues hores en català fa que l'espectacle avanci amb dinamisme cap al final. El teatre potser no gaudeix de les condicions suficients per una bona lectura com espectadors : accessos, temperatura, seients  però el paper dels actors i actrius sembla que pot permetre perfectament arriscar-se a veure aquesta adaptació. I com diu el jove aspirant a escriptor : 

" La vida no s'ha de representar tal com és ni com hauria de ser, sinó tal com se'ns apareix en els somnis" L'obra escrita el 1896  s'obre pas entre emocions, sentiments, reflexions, judicis, fe, creença.... El narcicisme que desprenen molts dels seus personatges sembla ser un retrat de la nostra societat. Qui escolta a qui ? Qui té en compte a qui ?  Esta clar que el teatre podria ser un art escènic que ajudi a aquesta malaltia que té la terra : els humans.