Nadava molt capbussat-se sota l'aigua de la mar. Cercant els peixos que no havia vist amb la seva llarga vida. Tenia casi 1000 anys.
Coneixia però tots els seus noms científics i tan bon punt sortia a la sorra , es dirigia a l'ombrel·la per agafar un paper i bolígraf per apuntar el que s'havia trobat en aquella capbussada. D'aquesta manera per llargada, pes, colors identificava cada un d'aquests èssers que la ictiologia classificava. De fet tenia 30.000 espècies per anotar en cada anada i tornada al fons marí. Ho feia com si es tractés d'un ritual ancestral a l'estil de les primeres dones que van poblar el planeta. Deixava la tovallola estirada i en cada cantonada sostinguda, una pedra de grandària considerable. Seguidament es treia les moltes samarretes que portava i es col·locava les ulleres de bussejar i el tub per respirar i es llençava com una poséssa a les profundes i blavoses aigües de la mar . El silenci envaïa aleshores el seu timpà i es deixava arrossegar per una sensació plena d'eternitat. Allà sota aquell silenci veia la vida com si fos el seu lloc ideal . Un espai de pau al costat de roques , peixos, eriçons de mar, pops, algues. Deixava que el seu cos resistís fins al final quan la respiració la portava a un estat de falta d'aire i queia en una mena d'èxtasi inconscient . En aquell moment la Irene era ella. Durant la resta dels dies i nits en aquell indret de la costa es deia a ella mateixa que allò no era cap vida . I es que la Irene tenia una única vida la més morta de totes i la més viva de totes. Una de trista i plena de plors i melangia i una de ben rica i alegre on fluïa i reia com una boja tota l'estona. No era que patís cap esquizofrènia o trastorn de bipolar , més aviat era el resultat d'una insatisfacció constant per la monotonia i d'altre la necessitat de l'aventura permanent per sentir-se viva amb un cos.
Per això els peixos vertebrats com a agnats, o condictris o Osteïctics eren com ella s'estimava la gent. Freds, llefiscosos, amb visió reduïda , i plens de simbolisme . Irene tenia la sensació que en submergir-se es reunia en una eucaristia cristiana amb els antics cristians a les catacumbes. Allà ballava i combregava amb el pa i el vi del corpus cristi. Poc l'importava la gent del poble si no hi trobava alguna característica que la relacionés directament amb els peixos : la Marta i els seus de peix bullit, el Marc i les seves dents de tauró , la Glòria i les seves mans de pop , o en Jaume i la seva cua de rap ... Qui no formava part d'aquesta penya poc tenia a dir i poc feia per apropar-se.
El sol i la platja eren per ella la calma més absoluta al llarg del bon temps . Molts cops es quedava llarga estona quan el sol ja s'apagava i en el crepuscle veia en la meditació que feia el ball entre aquell espai màgic dels primers vertebrats de la història i les estrelles més antigues de l'univers . Com si es toquessin uns a les altres i donessin un sentit a la seva existència. Per què la Irene era aquí en aquest planeta absurd i feréstec ?
Un cop tornava a casa , a la casa del capellà - bé al costat - es mirava com la sorra s'escolava pel forat de la dutxa. Despullava deixava llarga estona que l'aigua acaronés el seu cos i llisqués per sentir-se un cop més viva. La nit per la Irene era un insomni rera un altre pensant en com hauria estat la seva vida si hagués fet això o això altre o el de més allà , o el que creia que havia de fer o hauria no fet mai ... Un runrún permanent feia que girés a la dreta, esquerra, endavant , endarrere en aquell matalàs dur i pler de bonys d'un somier atrotinat . No sopava gaire . Expressament perquè no fos l'alimentació qui malmetés la son que buscava. Però si alguna vegada es quedava dormida davant la gran pantalla de televisió veient una pel·lícula de Walt Disney només podia somiar en Nemos, Dorys, tortuguetes marines ...
Un dia però tot va canviar per sempre. No s'esperava que fos com va estar .D'aquella manera tan irrespectuosa , tan poc avisada , tan poc normal. Alguna cosa se li va esquinçar per sempre. Era de matinada quan va sentir com tocaven a la porta. De fet amb la balda de la porta per tres vegades. Un so sec i contundent. Amb la por al cos va voler baixar per les escales al pis de sota. Va obrir la reixa que la portava al rebedor i va cridar amb veu tremolosa :
+ qui truca aquestes hores ?
Ningú va contestar. Però ella va sentir com si fos una mena de brisa marina i fons marí la que escoltava al darrera la seva portalada.
+ Digui , qui truca a la porta , en aquestes hores de la matinada? - va insistir amb veu ja més valenta i encoratjada.
Aquesta vegada va sentir un so estrany que intentava dir alguna cosa - o bé- a ella li va semblar així .
Sense dubtar gaire , va obrir la porta i al davant seu ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario