La casualitat havia dit : tinc ombres que em persegueixen . Però ella no s'adonava del karma seu . No aprenia que les coses i els fets son com son per les causes , com a llavors , que una deixa en el seu rastre per la vida.
La matinada aquella inquieta es va despertar i va trobar que ell no hi era. Havia marxat molt aviat sense dir res. Com sempre. Va pensar ; Quines coses l'incomodaven d'ella ? No li va venir cap , realment no entenia els seus gestos abruptes , tantes vegades , i impulsius que el foragitaven fins a portar-lo a abandonar el llit.
Al matí quan s'aixecava el trobava al sofà llegint les novel·les o els assaigs que - amb una presa angoixant - volia llegir abans de morir . Potser ara els pocs anys o dies que tenia al davant encara feien i provocaven un insomni permanent . El haixix , o les pastilles de lorazepan no feien que conciliés el son més que dues o tres hores.
Ella obsessionada perquè no li vingués un alzeihmer o una demència senil a causa d'aquesta falta de son profund , provocava en ell un relax totes les nits impenitent i ritual , que la conduïa al llit i el deixava a ell al sofà .
Ell se sentia un hoste de la vida , una persona que no havia pogut triar ni la vida, ni el néixer , ni segurament el dia de la mort. Però per molt que imaginés les possibles vides que volia portar : en un viatge al Tibet, en un creuer com a detectiu misteriós, en un globus aerostàtic volant pels cels de la Cerdanya , no aconseguia viure més que la vida pobre , insulsa i inapetent que havia portat .
No era cap aventurer, ni cap home que arriscava per res ni per ningú. De fet mai s'havia compromès per ningú i no era per vegades que ho havia intentat . Però ell deia que li faltava el coratge , el coratge de viure una vida pròpia . Virginia tenia la seva habitació des de feia anys però ell en el seu despatx no sentia que tingués aquest espai propi , personal que el fes possible imaginar infinites vides .
Ella acceptava que ell era com era i el mirava sempre atenta de reüll , De forma generosa creia que un dia ell es cansaria de marxar de casa i del llit i que tot seria normal .
La normalitat era precisament la major raresa que ell tenia , no l'entenia com tothom i la seva complexitat el feia abocar-se una vegada i altre a viure en una insatisfacció eterna .
Havia potser oblidat que com hoste de la vida res ni ningú el podia convèncer de res més.
No hay comentarios:
Publicar un comentario