Tinc 23 anys .La meva vida sembla com la de tothom. Faig poc esport,M'agrada ballar . Dibuixo en les meves estones lliure perquè m'agrada molt el manga . El manga és un tipus de còmic japonès. Estic estudiant infermeria i faig les pràctiques a l'hospital de Sant Pau.
Els meus pares es van separar ja fa 10 anys i visc emancipada amb l'Antónia , una companya de pis i en Marc més petit . En Marc és gai i a diferència de l'Antònia mai he conegut la seva parella . Ella en canvi quan venen els dos a casa i s'instal·len a l'habitació sembla un sac de gemecs . Crida i crida com una boja dient : Uff com hem corro , quina font , quina font ... I ell que és més tímid sense gaire soroll de tant en tant sento dir : no paris , no paris ...
La meva vida per tant està envoltada de jovent pler d'aquesta efervescència pecaminosa que el porta a tenir les experiències més increïbles. Com les que una vegada el Marc va voler fer tot pujant-se a l'empit de la finestra i caminar uns 4 metres totalment nu . Tots els veïns i veïnes el van aplaudir llarga estona i el victorejaren amb el Olè , olè , olè ..
La monotonia no la sostenim gaire per la nostra condició . Per això la infermeria per mi va ser un estímul permanent diari . Cada dia entro i no sé amb que em trobaré . Ahir mateix un pacient amb qui tinc una certa confiança em va explicar que havia estat un gran tenor d'opera i que el públic l'aplaudia llarga estona . Va parlar de l'Scala de MIlà , o del teatre de l'Opera de Viena, o el Liceu de Barcelona ...em va tenir una bona estona allà palplantada esperant i intrigada per tot aquella vida que ara poc a poc s'anava escapolint. Al dia següent va morir . Avui quan he anat a veure com se l'emportaven els "cel·ladors" he volgut aixecar el llençol que li tapava el rostre. I he vist una autèntica mort de cantant de baríton a Lucia di Lamermor ..Adio a la vita ...
Com veieu estic sempre entretinguda . A vegades però es dur perdre una vida jove , d'una noia amb 16 anys que acaba de tenir un accident de moto i ha quedat tant desfeta que no hi ha més que esperar que s'acabi aviat el patiment d'ella i la família.
No sóc creient , però si que penso que es bo veure com les families pensen que no tot s'acaba aquí amb els pocs anys de vida d'una filla , amiga o germana.
En l'especialitat que vull triar -obstetricia- segurament em trobaré més d'una vegada en difícils situacions que em faran pensar en l'absurd de l'existència humana. Sóc en aquest sentit una mica sartriana , una mica existencialista a l'estil Albert Camus . Vivim només l'existència i prou , s'acaba tot aquí .
Al vespre torno amb bici de la feina a casa i arribo molt cansada amb poques ganes de fer res . De fet no m'aguanto gaire . No tinc parella encara però tampoc la busco ni la vull ara mateix . He pensat més en el poliamor que ara està de moda. Això de viure al dia , convidant el cos a trobar experiències de tot tipus amb nois i noies de tots colors, amb joves i grans, amb baixos i alts, amb panxuts i prims, amb rossos i morenos. Tot m'està bé i gaudeixo molt de no sentir-me lligada a res ni a ningú .Ja tindré temps per viure la vida d'altra manera . La meva companya de pis no pensa el mateix.Ella es de las que creu que una parella és per tota la vida , i que cal que juri fidelitat eterna i que això dels fills és bàsic . Perquè no vols tenir fills amb qualsevol . Però per mi els nens o nenes no estan fets per la meva forma de vida. Infermera i amb fills o filles , Com fer compatible aquest fet ?
Sóc una persona massa controladora amb tot i això a la feina em va molt bé. Sempre dono les ordres jo fins i tot als metges o metgesses per un pacient o una infermera.
Senyor Epitafi si us plau porti sabatilles per anar a la dutxa que no pot anar descalç pel passadís ! I així visc la vida senzillament com una noia de 23 anys infermera .
No hay comentarios:
Publicar un comentario