*Bona nit , què hi vens a fer aquí ? - va preguntar tota sorpresa la Irene.
*Doncs la veritat es que tenia ganes de conèixer en persona qui he vist tantes i tantes vegades al nostre fons marí . I vet aquí que he cregut important tenir una xerrada de peix a dona .
La Irene sense pensar-ho gaire va obrir la porta i va fer passar la sardina que amb petits saltirons va entrar fins al passadís i va passar a la cambra .
Elles dues a les quatre de la matinada van començar a parlar com si fossin dues ànimes que es troben i que descobreixen una complicitat única.
Com podien estar tan i tan connectades aquelles dues flames i a la vegada tan diferents ; una terrestre, l'altre marina, una respirant per pulmons i l'altre per brànquies , una amb escames o escates i l'altre de pell i ossos ...?
Però allà eren les dues i va estar-s'hi tota la nit fins que ja en l'albada la sardina com si hagués perdut la seva sabata va voler marxar ràpidament.
La Irene tot allò li va semblar un veritable somni . Era com si en aquella nit tot allò que sempre havia pensat i desitjat a la vida es fes realitat. Van parlar de l'amor, de l'amistat, de Neptú i de Possidó , de les sirenes i dels tauros i de les bal·lenes i els seus cants , i dels peixos voladors ... i de tantes coses que en acabar va creure que el millor per no poder oblidar res de res era escriure una història i la va titular : les empremtes del silenci .
El seu relat començava tot dient .....Nadava molt capbussant-se sota l'aigua de la mar i així dissimulava les moltes llàgrimes del desig de ser una sardina platejada i lluent en el fons marí .
No hay comentarios:
Publicar un comentario