SENSE UTOPIA NOMÉS QUEDA LA CAVERNA

 Emilio Lledó ens presenta una idea força present en aquests temps. És cert que sense utopies tornarem a la caverna ?  . En un primer anàlisi cal potser saber els dos conceptes que pivota la pregunta . Utopía ( idea que fa referència a un espai o lloc que és possible però encara no és real , segons T.Moro 1516 que té en compte que el Renaixement serà una nova llum dins el platonisme per trobar la veritat, la justicia i el Bé. Aquesta invenció del no-lloc (a topos) intenta dibuixar un retrat de la societat que està per venir , en un futur i que resoldrà els mals i els problemes del món actual. Dins la literatura i el pensament això ha estat explicat per molts autors com Campanella, Bacon, Babeuf, Sade, Cabet, Fourier, Marx, Bloch ...  I d'altre banda el concepte de "caverna" que agafa el mite presentat per Plató en el seu diàleg de la República llibre VII , en aquest mite s'explica com si fos una al·legoria una imatge d'uns homes que resten encadenats dins la foscor de les ombres a l'interior d'una caverna. Aquesta caverna representa el món dels sentits que els té atrapats i que ofusca qualsevol possibilitat de viure realment en el món autèntic i veritable. Aquesta poca capacitat per voler saber, voler canviar les coses, per no moure's serà el producte d'una falta de criteris de seguir una fe irracional, una simple creença , una opinió sense cap mena de filtre o constrast . Els presoners viuen així des de petits i aquelles aparences de vida aparent i còmode permet no anar més enllà de si mateixos , sense pensar en el qui tens encadenat al costat ni pensar perquè vius d'aquesta manera ... Aquesta interpretació que el propi autor fa ens parla d'educació i falta d'educació , de  simple ignorància , de falta de pensar , de falta de filosofia. 

Clar una vegada de forma resumida tenim els dos conceptes i el seu significat veiem que podrà dir Lledó amb això . En el context que ell ho expressa dirà 

tener amor a lo que haces -ens dirà ... tal com indica el conductor de l'entrevista el mestre ha de poder ensenyar al deixeble a abandonar el seu mestre. No s'ha de creure queu el mestre ha de tenir autoritat , ens segueix dient perquè el que fa que s'estimi al mestre és precisament que el deixeble ofereix aquesta autoritat perquè l'estima i estima el que explica i fa. Ens fa falta un entisiasme per allò que s'explica i per seguir defensant la llibertat del que s'explica i aprèn . Ensenyar als deixebles a pensar i creure que han de guanyar-se la vida és la pitjor manera , perquè en el fons estan perden la vida mateixa. Què será doncs fer el Bé ?  en el diàleg clàssic amb Aristòtil trobem que "tots els èssers humans tenim una predisposició al Bé" . Per això xoca amb la tradició de Hobbes "homo homini lupus" , els homes som llops per als homes. A diferencia la tradició de Plató ens parla de l'amor , de eros , d'aquesta filia a la sofia , desig a una saviesa, com amor a l'altre i als altres, Una simpathia , una vinculació amb l'altre com empatía d'estar amb l'laltre . 

La cultura occidental ha creat uns conceptes com Bé, Justicia, Pau, veritat al que no podem mai renunciar com a especie. Les coses que s'han fet a la vida i han estat grans canvis sempre s'han fet amb un punt d'utopia . Una utopia que és una tendencia a ser just, sincer, bell, bo, ... La utopia ha de sonar com un mantra per poder viure com a humans. 

Bé , una vegada dit això què podem dir sobre com respondre a la pregunta ? En el fons aquest principi d'esperança o utopía davant un món imperfecte es resolt de forma col·lectiva si fossim capaços de creure en el sentit de comunitat. Cert que aquest principi de ser comu- o comunitat ens obliga a tothom a saber perdre certs privilegis en favor dels més febles i desfavorits , però aquesta idea utòpica expressada molt bé quan va acabar la segona guerra mundial pèr les Nacions Unides i la declaració dels drets Humans té desig , o sigui, esperança però li manca voluntat . Aquí doncs xoquen la fe , els ideals o valors desitjables i la raó voluntariosa que es veu aturada. 

Una mujer temblorosa aprieta 

el brazo de su acompañante. 

Él vuelve hacia ella un rostro 

tan largo como un numero de serie

y dice : "el setenta por ciento de los muertos 

por accidente en carretera son peatones" . 

La mujer deja de temblar : todo está controlado (...) 

Aquest fragment del llibre de poesía de C, Maillard "Matar a Platón" crec que podría ser un argument del que intentaré defensar . Buda creu que si esperem res del futur i pensem en el passat segurament mai estarem alegres, mai pot ser l'esperança la que ens ha de fer actuar sinó més aviat la voluntat. viure en el present no en els instants . Però això no pot ser com un deure , com un ideal que cal aconseguir més aviat ha de ser un fet. Això no és producte d'un ordre o un control , ni d'unes idees com deia Plató. Perquè pensar que som bons i valents no ens fa bons i valents. Per ser millors cal actuar i no creure o desitjar i res més. El problema de les utopies es que acaben sent un somni , un simple regal de Nadal que obrim i que oblidem. Per això viure per les utopies en el fons és enganyar-nos del que hauriem de voler o desitjar. Potser és una imatge bonica això dels somnis però no resulta eficient avui. D'aquí la proliferació de les distopies i dels apocalipsis actualment . Plató té la idea del món fora de la caverna com un camí però fonamentat en una carència , una falta d'alguna cosa , en el seu diàleg del Banquet són les ales perdudes les que han de recuperar-se , però fonamentar el camí en una manca de , enel fons és com no tenir ales per volar i pujar a un àtic per llançar-te al buit . Esperar en el fons és la idea que fent camí ja construim el millor del móns possibles però després dels segles i segles , potser cal preguntar-nos si podem restar tota la vida caminant sense parar i sense saber on es troba el final. Hi ha un final per la utopia ? això no vol dir retornar a la caverna perquè potser ja hi som però viure és lluitar per avui i no per un demà pler de incertesa. El platonisme actúa sempre mogut per carències , per falta de , per un deure , per una mancança i això crec que no resulta ara per ara útil per a la Humanitat. Nomes és feliç qui ha perdut tota esperança.