EL PLOR DELS ARBRES EN EL BOSC

 Ahir sentíem els plors del desconsol de la gent que aquest dies està perdent els boscos , els arbres , les plantes del seu entorn on tota la vida ha viscut. El sentiment que desperta la natura és extrem semblant a quan a una persona li arranquen un membre o perd un ésser estimat de la seva familia, Alguns d'ells i elles parlaven d'haver perdut tota una vida de bellesa i del sentiment de protecció i benestar que generava aquells boscos i aquells camps . NO semblava que fos cap qüestió de gènere o de sexe això de les emocions i sentiments despertats al voltant del crim contra la natura. 

Fa pensar que la relació entre natura i espècie sàpiens sigui estreta i generi aquest ball d'emocions i contrarietats entre la gent . No és la casa que en alguns casos es pot salvar o el bestiar és el nostre paradís natural amb el que ens despertem cada matí i anem a dormir cada nit. Fa pocs dies a l'Empordà una burilla era el que cremava hectàrees de bosc i matolls . Les imatges dantesques cridaven i gemegaven entre la població que se sentia impotent davant els molts efectius de bombers, guardes forestals, serveis sanitaris, autoritats , voluntaris . Van necessitar-se més de 4 dies per apagar el foc i veure el resultat d'un paisatge lunar pler de fusta cremada , del negre del sutge més fosc i obac , de la por del poble, del clam de la població , de les nenes i nens de generacions joves que potser no veuran créixer els arbres i les plantes. 

Fa pocs dies en l'exposició de CIÈNCIAFRICCIÓ del Centre de Cultura Contemporània llegia l'interès per la neurobiologia per entendre el paper en la fotosíntesi de les plantes i l'energia que aquestes senten i expressen ¨com éssers vius que es troben connectats amb la resta de la natura. De fet el neurobióleg que em va cridar l'atenció va ser Humberto Maturana , que sosté aquesta idea de la que parlem. 

Però més enllà de la ciència i aquestes connexions podem pensar en la idea que tenia Simone Weil . La seva filosofia entenia la relació amb la naturalesa com un pont , en grec un metaxu, entre l'home i Déu o l'Absolut. En els seus escrits "Prologue" seguint la forma del "Cantar de los cantares" de l'Antic Testament , ens parla de l'Amant i l'Amat com el místic i pensador Ramón LLull va escriure en  una de les seves obres. Fugint del dogmatisme eclesiàstic del catolicisme i tot  apropant-se al gnosticisme ens planteja com l'harmonia de la Natura genera una bellesa que ens connecta amb l'Absolut. Aquesta experiència personal quan la muntanya ens atansa i provoca un gaudi immens com si es tractés d'una mística religiosa davant d'una ciència que a la pregunta pel sentit de l'existència ens obliga a o bé donar resposta des de l'altre , sigui, la parella, la família o la comunitat o bé ens condueix a una falta de resposta o de sentit . No hi ha cap finalitat en l'existència mateixa , ni cap sentit té aquesta vida viscuda. La concepció socràtica del coneixement d'un mateix com una línia personal de progrés de futur perd el seu significat quan el mite de la perfecció i del final ens aboca a una mena de valor creat i dissenyat perquè ens mentim com espècie. Weil creu que en la bellesa hi ha realment una presència de Déu i es pregunta quan aquesta queda ferida o trencada per la lletjor o per un caos d'horror, de barbàrie o de sense sentit . 

En l'Antic Testament l'escala de Jacob  connecta amb aquests graons l'obertura cel  i terra, o sigui els homes i Déu però també fa que aquest  es qüestioni si a vegades cal restar absent o en silenci davant la supèrbia dels homes i dones d'aquesta Terra. Resulta força curiós que com a jueva Weil mai considerés important la concepció de Jahvé JHV del judaisme . 

¹¹ Llegando a cierto lugar, se dispuso a hacer noche allí, porque ya se había puesto el sol. Tomó una de las piedras del lugar, se la puso por cabezal, y acostóse en aquel lugar. ¹² Y tuvo un sueño; soñó con una escalera apoyada en tierra, y cuya cima tocaba los cielos, y he aquí que los ángeles de Dios subían y bajaban por ella. ¹³ Y vio que Yahveh estaba sobre ella, y que le dijo: «Yo soy Yahveh, el Dios de tu padre Abraham y el Dios de Isaac. La tierra en que estás acostado te la doy para ti y tu descendencia. ¹⁴ Tu descendencia será como el polvo de la tierra y te extenderás al poniente y al oriente, al norte y al mediodía; y por ti se bendecirán todos los linajes de la tierra; y por tu descendencia. ¹⁵ Mira que yo estoy contigo; te guardaré por donde quiera que vayas y te devolveré a este solar. No, no te abandonaré hasta haber cumplido lo que te he dicho.» ¹⁶ Despertó Jacob de su sueño y dijo: «¡Así pues, está Yahveh en este lugar y yo no lo sabía!» ¹⁷ Y asustado dijo: «¡Qué temible es este lugar! ¡Esto no es otra cosa sino la casa de Dios y la puerta del cielo!» ¹⁸ Levantóse Jacob de madrugada, y tomando la piedra que se había puesto por cabezal, la erigió como estela y derramó aceite sobre ella. ¹⁹ Y llamó a aquel lugar Betel, aunque el nombre primitivo de la ciudad era Luz

Per Weil l'experiència amb la natura prova que existeix un element transcendent malgrat no el trobem o no el sabem diferenciar aquest absolut .